Ahir vaig tindre una conversa amb l'amic Carles Bellver sobre els mestres que vam "patir" a l'egb. Vam intentar fer memòria del nom de tots. I gairebé ho vam aconseguir. Però, ara ve el drama, per la nit, al llit, vaig intentar recordar els companys.
Els noms i cognoms em voltaven pel cap com voltors. Cavil•lant, i cavil•lant més, van tocar les tres de la matinada. No feia avanços. Vaig haver-hi d’alçar-me i anar a l’ordinador. Vaig encetar un arxiu del processador de textos.
Tres columnes, nom, primer cognom, segon cognom. Només vaig aconseguir apuntar sencers cinc companys, incloent’hi a Carles i a mi mateix. És trist, dels quaranta que vam estudiar al "Colegio Nacional Cervantes" només recorde un 12,5%. I d'uns dotze més recorde un cognom o el nom i cognom.
I és que la memòria és selectiva, quan perds la pista, perds. Només em queda l’esperança que si algun dels meus excompanys llegeix aquesta cosa, s’enrecorde de tots, els que hi som i els que no. Almenys encara recorde moltes més cares que noms...
Crec que van ser els anys més especials de la nostra vida. On tot era possible i estàvem per a demostrar-ho. Alguns ho han aconseguit, altres no, encara.
Yesterday all my troubles seemed so far away.