A rajaploma exprés.

PEDRES PRIMERES

Qui no estiga enganxat a la tele que tire la primera pedra!
Jo mateix ho estic de la Jessica, no a la Lange, eh? A la Lange, potser, li tiraria pedretes a la finestra... Que no sóc de pedra, jo, eh? Però no és el cas!
El meu embadocament, és envers la Jessica Flecher!
Em referisc a aquella velleta que escriu novel·les. Aquella que viatja molt i que no para de signar llibres i donar conferències. Aquella que dona una imatge tan romàntica del món de l'escriptura.
Aquella que, allí on va, com si fora una pedra imantada, atreu un assassinat, sense perdre el somriure..
Jo li estic molt agraït per les estones de sofà que em fa passar, però, no se jo si m'agradaria tenir-la d'amiga, eh?
Per la tele sí que m'agrada, però d'amiga, seria com una pedra al ronyó.
Us imagineu que li donara per visitar-me cada cap de setmana?, per posar un cas?
L'índex d'assassinats del nostre territori, augmentaria de mala manera. Les autoritats d'Interior em passarien per la pedra en assabentar-se que, per la meua culpa, per culpa de la meua amistat amb la Flecher, no els quadraven les estadístiques de seguretat ciutadana. Més val no pensar-ho. Més val no tirar-se pedres a la teulada.
De tota manera, la Jessica és tota una dama i no deixa res a mitges. Sempre troba la pedra angular. No deixa mai pedra per moure i, cas en el que es veu immersa, per més que, l'assassí tire la pedra i amague la mà, cas que soluciona. És una dona fantàstica, la Fecher. Treu suc de les pedres. O és molt intel·ligent, o té en el seu poder la pedra filosofal, o és ella mateixa la que s'escriu els guions i ja sap qui és l'assassí de bon començament.
Però no crec que se done el cas de l'amistat entre ella i jo. És molt difícil. El seu poble, Cabutcou (S'escriu així, no?) no està a un tirat de pedra de Castelló, no. Ella viu molt lluny i hauria de venir en avió i..., per sort, a l'aeroport de Vilanova, encara li estan col·locant la primera pedra. Vull dir que acabat de tot encara no està.
Es veu que encara no tenen clar qui l'ha de posar la pedra en qüestió. O, potser, ningú no la vol posar, ara.
No deu ser una decisió fàcil això de tirar la pedra primera, ui!, posar la primera pedra, volia dir.
I és que, com bé sabeu, no és el mateix tirar que posar.
Amb les pedres, segons el verb que s'empre, s'ha d'anar amb molt de compte.
Si les tens ben agafades, si vas sobrat, i si ets tu qui les tira (com és el cas del nostre benvolgut Tombatossals), cap problema! Les coses funcionen, ni que siga a colps de pedra.
Però si te les tiren a tu... ja pots amagar-te, ja pots resar als Sants de la Pedra (Abdón i Senén) per evitar la pedregada. Si te les tiren a tu, la cosa canvia!
No penseu que, de vegades, encara estem en l'edat de pedra? Tot plegat no és per fer plorar les pedres?
Qui no estiga enganxat, o no tinga el cor de pedra, que tire la primera pedra, o comentari.
Ei, què passa? Que, potser, us heu quedat de pedra?
O, potser, no enteneu res?