Dijous passat vaig anar a parlar dels meus llibres a una classe de primer de batxillerat. Al meu antic institut. Va ser impressionant tornar a caminar per aquells passadissos, per aquelles escales
La classe, bé, gràcies. Una vintena de cares mirant-me fixament, amb silenci quan calia, i rient quan feia un acudit. No vaig portar res escrit, vaig tornar a dependre exclusivament de la meua memòria. (crec que ja estic abusant).
Vaig fer un monòleg de quaranta minuts, matisant els motius d’un escriptor per escriure, les tècniques usades... Dels secrets per a negociar amb editors no vaig parlar, no els conec.
Menys de la meitat havien llegit el llibre, però van tindre un respecte per la meua persona francament admirable.
Encara que vaig estar temptat no vaig parlar de les bretolades que vam fer a aquell edifici anys enrere. Potser algunes no hauran prescrit.
M’hi vaig menjar deu minuts de la classe següent, ningú va protestar, ni el professor de matemàtiques que ja estava a la porta.
A la pissarra es podia vore la definició de derivada. La vaig mirar i vaig somriure... malgrat tot van ser uns anys meravellosos.
Posted by albert at febrer 10, 2004 09:48 AMHola Albert.Sóc una de les alumnes que et va escoltar dijous passat al Penya (una de les que estava a la primera fila).Com el tutor ens va donar aquesta adreça hi he volgut donar un cop d'ull i dir-te que no ho vas fer gens malament i que donava la impressió,de que,almenys,t'havies preparat alguna cosa,no com dius que ho vas fer a pit,així que enhorabona.
Ah! dir-te que no érem 20, sino 34 exactament i que a tu la derivada et va fer gràcia però a mi em dóna por, més que res per un possible suspens.
Quan dic que vaig anar a pit descobert vull dir que no portava res escrit. El que si vaig fer és preparar-me el que havia de dir, encara que sols mentalment.
Respecte a la derivada, jo ja no en sé fer, però recorde que en sabia...
Posted by: albert at febrer 10, 2004 06:23 PM