Ahir vaig fer una petita inversió. 8,15 €. Ahir vaig comprar un llibre. Això no te res d'extraordinari, pensareu. Ahir vaig comprar L’hospital tranquil de Vicent Marçà. El Vaig llegir d'una tirada. Pensareu que no te cap mèrit, que no em meresc cap recompensa, és un llibre infantil.
Darrerament m'interessa la literatura infantil, ja veieu.
El tema és que el títol em va inspirar i ací teniu el resultat.
La trontollant insistència de les imatges dins el meu cervell es va aturar de sobte. Llums onírics, monstres bíblics, persones desconegudes, tot es va esvair. Només restava jo, a fosques. Vaig intentar moure’m, però no ho vaig aconseguir.
Només vaig poder llevar-me el llençol de sobre de la cara. Els meus membres no em responien. Els braços i cames se m’intuïen de plastilina. Vaig girar el meu cap per gaudir d’un suau corrent d’aire que s’escolava per la finestra, amb barrots, i travessava la cortina gastada, o millor, pràcticament inexistent.
Em costava respirar, l’ambient era brut i humit. Amb esforç vaig aixecar el cap uns centimetres del coixí. Les parets, originariment de taulellet blanc, amenaçaven imminent risc de ruïna. Fins i tot s’endevinava la poca claror que entrava dels llums d’emergència del passadís. La porta era només un record. Esbutzada i esmicolada per tota l’estança.
Amb paciència, fent moviments curts i persistents, vaig aconseguir trencar les corretges que aprisionaven la meua ma dreta. No sense dolor vaig despassar
les sivelles de les altres. Vaig restar segut al llit fins tornar a tenir forces per continuar. Vaig intentar pensar com havia arribat a aquell lloc. Només em venia al cap un llum roig, gran, immens. El sol em va espavilar quan va entrar de ple a l'habitació.
Amb cura vaig llevar els tubs i les agulles connectades a les meues venes. Vaig tirar d’elles. Dos grans dipòsits m’havien mantingut viu. Un amb una solució de glucosa i un altre amb antibiòtics i medicaments sedants. Aquest és el que s’havia acabat.
Vaig eixir al passadís. Tota la planta de l’hospital, que ho era és evident, estava abandonada. Papers per terra, lliteres abandonades, taques d’humitat. Allò feia temps que no s’usava. No sé quan de temps vaig caminar, amunt i avall per tot l’edifici. Hores o potser dies. Vaig entrar a quirofans, sales de cures, la cafeteria. Un periòdic evidenciava que almenys ja érem als anys noranta. Em va fer mal. Pensava que tenia trenta anys i m’havia envellit trenta més de sobte. Vaig buscar una eixida.
L’accés a la planta baixa estava barrat per tanques de ferro i fusta. Vaig intentar tirar-les a terra, però la solidesa d’aquelles bastides, o la meua manca de força ho va fer inútil. Vaig recordar el meu nom. Anselm Iscart. Vaig recordar el que significava el llum roig, el semàfor. Vaig tornar a sentir l’accident. Vaig tornar a sentir la negror de trenta anys de coma.
De nou a la planta on havia viscut mitja vida em vaig dirigir a control d’infermeria. Milers de papers d’expedients i historials omplien l’estança. Vaig trobar la carpeta del meu, buida. Un paperet groc enganxat, de paper de notes, explicava el meu abandó. No moure del llit. I ho havien acomplit. Havien buidat tot l'hospital menys la meua cambra.
Al carrer es van començar a sentir, cada vegada més insistents, sorolls de maquinaria pesant. Vaig mirar per la finestra. Molta gent assenyalava una furgoneta que escapava a corre-cuita de la porta principal cap els autoxocs col•locats a més de cent metres de l’edifici. Vaig endevinar, més que llegir el que deia: Germans Caramasof enderrocs amb dinamita.Vaig sentir l’explosió, vaig sentir el meu cos empassat per la runa de l’edifici. Vaig sentir la meua ànima lliure de dolor i malaltia.
Sembla que res no és etern i en aquest cas la dinamita serveix per (de)mostrar-ho de la manera més enèrgica i abrupta.
Entenc, això sí, que l'esperit dels relats de Vicent Marçà no deu ser tan nihilista. Sens dubte això ha de ser la teva aportació.
M'ha agradat :-)
Gràcies. Tinc un bon mestre...
Posted by: albert at abril 19, 2004 08:36 AM