Fa un parell de messos Carles Bellver al seu blog parlava d'altre L'aeroplà del Raval concretament d'alguns escriptors i les seues actituds (no aptituds) «Abracadabra: sóc escriptor».
Allò em va inspirar per acabar un conte, que ja he usat en altra novel·la, però per pur (i sant) avorriment el vull mantindre com a narració en ella mateixa.
He de confessar que fa temps que no prenc drogues il·legals i soc abstemi vocacional.
Vaig afegir un suggeriment de Carles Bellver.
Look for the girl with the sun in her eyes and she's gone.
(Paul McCartney, John Lennon)
L’home, a qui anomenarem a partir d’ara autor, havia estat esperant en un sofà absorbent més d’un hora. Els coixins tous el feien seure en una postura incòmoda, almenys per qui no fora un contorsionista. L’aire condicionat estava massa fort. Ja li feia mal la gola i el seu nas començava a destil·lar humits filets aquosos. Davant seu, a uns metres, dues xiques atonyinaven insadollablement les tecles d’uns ordinadors innocents, però que acabarien confessant.
Una tercera xica, més major, però també més atractiva, anava i tornava de la sala de reunions. Aquella dona, la secretària de l’editor sense cap mena de dubte, havia estat correcta: li havia oferit un cafè, aigua i li havia prohibit fumar amb un somriure. Allò era més efectiu que tots els pegats de nicotina d’una farmàcia cèntrica.
Els minuts passaven i res no feia pensar que l’editor el rebria aviat. l'havia citat a les oficines per parlar de la seua última obra. Volien mostrar-li uns suggeriments per acabar d’arrodonir-la. Realment, no l’importava massa. Quatre canvis no farien perillar el concepte, la molla de l’os de l’obra. La importància del concepte no és sempre entesa. Però portava més d’un hora d’espera. L’autor ja començava a indignar-se, però a cada protesta, el somriure d’aquella dona el feia asserenar-se i concedir una estona més. Sempre s’havia preguntat per que serveixen les secretàries de direcció, ara ja ho sabia.
Plàcidament, es va submergir, gairebé enfonsar, al sofà. L’aire ja no era tan fred i per l’hora del dia, les tres sense haver dinat, una sopor mediterrània li va fer tancar les parpelles. Fins i tot amb la panxa buida el seu rellotge vital li demanava una estona de desconnexió. Va somniar.
Es veia a ell mateix a la platja, corrent per la sorra. Intentant agafar un tel de gasa que la secretària, amb biquini, li oferia al vent. Tot mesclat amb rialles i cants. Una estona més va estar empaitant-la per la vora de la mar, fins, que en una gran jugada de tècnica, la va fer caure just a la vora. Tot omplint-se delerosament de petons i llenguetades. La sorra blanca de la vora de la mar omplia l’ambient, inundava totes les obertures dels cossos. El sol, humilment, es va ocultar, desplomant-se com una pilota des de la teulada del cel, i els llums titil·lants dels vaixells ballaven la música del seu amor.
La textura de la sorra va canviar radicalment. Els grans, abans minerals, havien esdevingut terrossos de sucre de canya. Milions de poliedres regulars es desfeien en una mar de suc de maduixa, dolça i olorosa. Immenses culleres d’acer inoxidable remenaven la mescla. La lluna de cotó dolç lluïa filosa damunt d’els edificis de xocolata. Els núvols de merenga van començar desfer-se en neu de sucre glacé. A ells no els importava. Es van alçar i van començar a caminar pel passeig marítim.
L’autobús del port, retallat en paper de diari, s’esperava a la parada. La gent se saludava cordialment, ningú no tenia pressa. Del fons dels ulls dels vianants emergia la força de tot l’univers. Flors de cel·lofana penjaven dels fanals fets de polietilé expandit, que il·luminaven la zona gràcies a milions de cuques de llum.
--Jura que em voldràs sempre –, va dir l’autor mentre l'acaronava els cabells amb tendressa quasi religiosa.
--Ja pot passar –, va contestar molt cordialment.
--Passar? El què? On? –Va dir l’autor amb una gran perplexitat.
--Al despatx de l’editor, on si no?
En aquell moment l’autor es va despertar amb la boca humida d’un somni de platja. Amb el rostre una mica vermell, i alguna cosa tibant, es va aixecar d'un bot. La secretària, sempre amb un somriure a la cara, li va fer passar al despatx.
----------
Copyright notice
Tots els drets d'aquests materials pertanyen, lògicament, al seu autor, Albert Garcia Pascual.