A rajaploma exprés.

LA CRÍTICA TENIA RAÓ

L'altre dia vaig llegir una crítica a un llibret que he escrit recentment per a xiquets. No parlaré de la revista, de molt de prestigi, ni tampoc de la persona que la firmava, que també en deu tenir.
Diré però, que em va afectar. He estat uns dies sense escriure, de fet.
La vaig tornar a llegir dissabte al matí, mirant de distanciar-me una mica i d'utilitzar només el cervell, no la panxa, ni el cor, que sempre els solc posar pel davant.
La veritat és que dissabtes al matí les coses es veuen diferents. A que sí?
La crítica tenia raó!
Tampoc deia res de dolent. Feia observacions encertades. Deia que no era normal que a una xiqueta de poc més de deu anys (edat de la protagonista) li passaren tantes coses, que fora tan autònoma i responsable dels seus actes, tan capaç per a resoldre els problemes del seu entorn, i sense l'ajuda ni la supervisió dels pares. Que no era creïble, tot plegat. També deia que no aportava res de nou.
La crítica tenia raó!
La història que jo explique no és nova. Ja dic al llibre que a mi me la contava ma mare quan era menut, i això vol dir que s'ha d'interpretar en clau de conte, de fantasia. A que sí?
Vull dir que no és real, ni res d'això.
Per una d'aquelles causalitats (no casualitats) del destí, la vesprada del mateix dissabte vaig re-veure la “peli” MATILDA, basada en el llibre de Roal Dalh i, salvant totes les distàncies possibles, vaig comprendre que allò que les xiquetes foren espavilades, autònomes i responsables, efectivament no era nou. Ja ho havia inventat ma mare i Roal Dalh.
Està inventat, però, al meu parer, es practica poc.
Sort que la crítica, com la pel·lícula i el llibre de Dalh, acaba bé i diu que els diàlegs del meu conte són àgils i que es deixa llegir.
En fi, que parlen, ni que siga bé!