Avui he acabat un llibre, a que soc valent?, eh?
Tot s'ha de dir que no l'he fet sol. Hem col·laborat un col·lega i jo. I ens ho hem passat bé. I no estem descontents dels resultats, la veritat. Tant és així que hem decidit presentar-lo a un premi.
Sabeu allò que tot el paquet de fulls ix de la impressora?, allò que els portes a la copisteria?, allò que dius amb la boca ampla: “5 còpies enquadernades”?, allò que et diuen: “torne vostè a la vesprada”?, allò que et deixes els teus originals sols, en aquella selva de màquines i de paquets de fulls impresos, que fan desaparèixer els teus entre la munió de paper? Sabeu allò que penses: “els perdran segur”?
Surts de la tenda de les copies pensant el pitjor i esperes que passen les hores, amargament, fins que en falta mitja per a la que t'han dit que tindrien el treball.
Entres a la copisteria, amb el desig de veure els teus cinc llibres, pensant que continua faltant mitja hora i que la dependenta et retraurà que falten trenta minuts i et dirà que esperes o que tornes més tard.
Sabeu allò que demanes per les teues copies amb un “ai” al cor?, sabeu allò que et diuen: “un moment que no se jo si estaran”?, sabeu allò que, contra tot pronòstic, les teues copies hi són? i, a més hi estan!
Quin goig! I perfectament enquadernades, amb aquell cuquet que les fa prodigiosament invencibles, preparades per a guanyar qualsevol premi.
Sabeu del que estic parlant?
Però llavors, quan estàs tan espaterrat, quan l'eufòria et supera, quan penses que has arribat al capdamunt de la teua carrera com a escriptor, quan estàs a punt d'arribar al clímax olorant els teus cinc nous mecanoscrits policopiats macroenquadernats, llavors, la dependenta, freda, insensible, pràctica, t'amolla: “son trenta euros!”
És llavors quan t'adones de la realitat real de la Carestia de la Vida.