Avui he tornat, i em trobe estrany. La veritat és que és la primera vegada que tinc dos quarts de dues setmanes de vacances. Com ho he aconseguit? Perdent el carregador del mòbil…
Crec que podria acostumar-me. No puc dir que he estat practicant el dolce far niente, tinc un xiquet d’un any i sempre hi ha coses a fer, ja m’enteneu.
Encara que han estat 10 dies de vacances, també puc dir que pràcticament no m’he adonat, només pel pantaló curt. He patit (encara l’estic patint) la síndrome postvacances, allò que passa uns dies abans d’acabar el període de vacances torbant el cos pensant en tornar a la rutina diària un any més. També he patit la síndrome prevacances, comuna a algunes professions, que es caracteritza pel turment per acabar feines pendents abans de marxar de vacances. Concloent, el dia onze d’agost vaig començar les vacances, la síndrome pre va desaparèixer el divuit. I la síndrome post va començar el disset…
Ja sé que soc autònom perquè vull, les coses són com són. Advertir que només he escrit tres pàgines en aquestos dies i m’havia proposat acabar-ne més de cent.
Fins setembre encara tinc temps per acabar d’escriure-les, mesclant treball, pel matí i escriptura per la vesprada i nit.
I dormir?
Un amic meu va dir una vegada que els temps dolents per la lírica són el bons per l’èpica.