La setmana passada vaig estar a la presentació d'un llibre d'un amic meu. El llibre es diu “L'amo de tot”, l'ha il·lustrat Paco Giménez i és un d'aquells llibres rodons que a mi m'agradaria escriure algun dia. L'autor és el meu amic Vicent Marçà. El problema és que ell no va poder venir a la presentació. Dissortadament va faltar aquest estiu per culpa d'una malaltia estúpida que el va pillar pel mig.
Jo em pensava que podia ser un acte trist i que Vicent no s'ho mereixia que el recordarem amb tristor. Ell era molt de la broma, sabeu?
Per sort, l'amic Llorenç Giménez, contacontes i savi popular, va explicar acudits. Vam riure tot recordant el mestratge del meu amic. Va ser tendre. Em va agradar.
Per la nit vaig recordar, quan era un adolescent, la vetlla de la meua àvia. Algú, aquella nit trista, es va posar a explicar acudits i la família vam riure a la vora del taüt. Llavors em vaig sentir culpable per riure. Ara ja no. Quan n'hem d'aprendre encara!
Crec que el respecte no és incompatible amb l'alegria. Va ser un acte ple de respecte, i ple de rialles i somriures. Una complicitat que Vicent hauria sabut reconèixer i compartir.
Posted by: Albert at desembre 2, 2004 12:36 PM