Potser 75 anys són suficients per a una vida, però sempre volem una miqueta més, sempre és massa prompte per morir.
La mort, sempre lligada a la vida, és l'única cosa contra la que no podem lluitar. Saps que la tens sempre a prop teu, girant una cantonada, creuant un carrer, respirant, vivint…
Quan som joves, adolescents, creiem que serem eterns, que a nosaltres no ens pot passar cap cosa, que no morirem. Passen els anys i hem d'apendre que no és així, que la mateixa vida, la naturalesa humana provoca la mort.
El meu pare em va donar, a banda de trets genètics, una manera optimista de veure la vida. També molts dels aspectes de l'humor que em caracteritza els he tret de la seua forma de ser. El meu pare va ser, serà, el responsable de la ironia, la paròdia i el sarcasme que intente, fins i tot ara, abocar als meus escrits. El trobaré a faltar, segurament avui. Però també quan, en el futur, busque una mena de permís, d'acceptació, en acabar un escrit. Un assentiment que em donava quan somreia mirant-me i dient-me “m'ha agradat”. Quan em publiquen alguna novel·la i no pugue donar-li uns eixemplars per a repartir-los entre els seus amics de tertúlia.
Quan ja no em conte històries de la guerra.
Intentaré recordar-lo com era.