Ja fa uns anys que la meua sogra ha fet una caseta en un terreny que té al terme de Borriol. Quatre parets i un sostre. Tot molt rural i bucòlic. Amb una mega-graella per cuinar a llenya. És un lloc agradable, per no dir entranyable. Aire lliure, terra, fang, mosques i arbres, a colp d’ull garroferes, oliveres i ametllers. A banda d’altres arbres importats, llimera, anouer i fins i tot un avellaner.
El lloc ideal per anar a fer una torrada de xulles o una paella. Amb una estufa i llits per fer la migdiada. Però sobre tot, terreny. Lloc per on les criatures poden córrer un diumenge fins l’esgotament, sense emportar-se més que alguna rascada a les cames, cosa que també ajuda a la immunització en aquest món tan tecnològic.
Tot això ho explique perquè a banda dels dinars, també cal fer treballs de manteniment. Si la meua sogra diu planta un arbre ací, fes un cavalló allà, jo ho faig.
Normalment no tinc problemes, una mica d’esforç físic no pot ser dolent. Però, ai!, té un efecte secundari (a banda dels adoloriments i les bufes a les mans)
Darrerament m’ature a veure els aparadors de ferramentes del camp. M’interessa, fins i tot m’agrada. Destrals, aixades, pics, pales…
Ahir, fent la passejada dominical em vaig quedar embadalit mirant una llegona quasi professional. El meu fill, segurament més intel•ligent que no pas jo, observava un altre objecte, un mall. Mentre jo mirava l’amplitud de la làmina, el mànec lleugerament encorbat, ell va dir, papa, compra-m'ho, referint-se sens dubte al mall.
Normalment no li dic que no al meu fill, sempre intente negociar, fer que pense si realment és el que vol. Però aquesta vegada vaig dir un no taxatiu, evident, incontestable i que esgotava totes les vies de recurs.
No vull saber el que pot fer el meu fill amb un mall a la mà i amb quatre parets mentre jo faig la migdiada.