Qui ens cridarà a la revolta, ara?
Eh?
Havia tirat la mordassa al fem,
l'havia reciclada, millor.
La mordassa, a la seua boca,
s'havia reconvertit en megàfon
utòpic.
S'ha mort qui ens recordava que despertarem,
qui ens esperonava l'esperit de la rebel·lió
i del somriure
cada vegada que sopàvem plegats
-explicava uns acudits ben dolents, eh?-.
S'ha mort,
i ens feia riure, i ens estimava.
S'ha mort qui ens animava l'anima
a empentes,
amb desitjos delerosos de mots, de llengua, de llibertat,
recordeu?
Ens queda el record,
la seua paraula poderosa dissident i bella, sí,
i què?
S'ha mort Manel i, tot plegat, és una puta merda!
Qui ens cridarà a la revolta, ara, eh?
Qui?
T'estimo i et trobaré a faltar, Manel.