Va dir Carles Bellver a una entrada del seu wikibloc:
Els records fugeixen, s'esmicolen. De vegades, no saps com, retornen embrollats. Almenys l'escriptura permet fixar-los momentàniament. Paga la pena aturar-se a escriure. Fins i tot la mala memòria és preferible a l'oblit.
I m'ha passat una cosa semblant. Amb motiu de l'accident del metro de València he començat a recordar els meus anys viscuts a la capital. Anys estranys, divertits.
Vaig aprofitar uns per escriure una col•laboració a Salms
Ara recorde més coses. No serà que la memòria, els records, estan lligats i traus un, altres ixen sols del teu cap?
Erem quatre estudiants (?) vivint al pis i com que teníem tanta feina no gosaven fer nosaltres mateixos els dinars. Per això anàvem assíduament a dinar a un lloc prou barat, anomenat el Boqueron de Plata a l'avinguda Primat Reig. Era un lloc barat, ja ho havia dit, veritat. Menú per tres-centes setanta pessetes, cafè a banda. Barat perquè el menú habitual pels voltants estava per quatre-centes cinquanta. Barat i infecte. Molt infecte. Però el millor, de pitjor hi havia moltes coses, era el servei. Hi havia un camata, Visente, no recorde exactament el seu nom, però sent de València, Visente resulta, estadísticament, molt probable.
L'anomenat Visente era un perill amb davantal. Baixet, grassonet i suorós, molt suorós. Portava més plats a les mants que els que recomana una intel•ligència mitjana. I molts acabaven a terra, o pitjor, a la samarreta d'algun client. Era tan perillós que normalment fèiem carreres per arribar a seure cara a la cuina, perquè si veus vindre el perill, sempre pots fer alguna cosa per evitar-ho.
També recorde les postres. Aquelles coques de poma, que havien estat al taulell tota la setmana i ens les servien els divendres, amb altres restes setmanals. Dures i fins i tot una vegada amb un coleòpter dissecat al seu interior...
Vam començar per evitar anar els divendres, a l'eixir de classe, ja amb la bossa de tornar a casa ens fotiem un entrepà comprat a un super de prop de les facultats i cap al Cabanyal a pujar al tren.
Desprès vam trobar un altre lloc, més higiènic per quatre-centes vint-i-cinc amb cafè. Va ser una gran troballa.