Va dir un savi que el món és al teu cap.
Jo, modestament, afegiria que les vacances també.
Fa uns dies vaig haver de fugir de l’asfaltat del meu carrer, sorolls, olors, calors...
Vaig anar al mas de la meua sogra, un terreny de secà, garroferes i mosques, res d’especial. Però si la migdiada, gloriosa i única, a la ciutat, sense aire condicionat, és difícil, al mas, amb la calor, era impossible.
Però vaig tindre una idea. Hi havia una basseta quadrada, d’aquelles desmuntables, de 1,25 de costat, amb un pam d’aigua. Com que el seu propietari i conductor habitual, el meu fill, estava dormint una merescuda, per ell i nosaltres, migdiada, vaig decidir fer-ne ús. Jo faig, de mitjana, 1,80 d’alçada, deixe als trigonometristes decidir si, en diagonal, podria submergir tot el meu cos.
L’aigua havia estat tot el dia al sol, semblava un brou d’Avecrem, però corria un airet molt bufó. L’ombra d’una garrofera m’abraçava. Amb el cap al flotador dels lunnis vaig fer una de les migdiades més glorioses que recorde. Malgrat les vespes, vaig inundar l’ambient amb repel•lent plus, amb un èxit dubtós.
Oblida’t de les piscines olímpiques, dels brolladors dels hidromasatges, de les aigües termals de Caldea. Les vacances estan dins del teu cap, si vols.