Aquest dissabte vaig viatjar en tren fins Barcelona. El trajecte d'anada va ser suau, potser per l'hora d'eixida (les set del matí) o perquè el tren anava quasi buit.
A la vesprada, la tornada a casa va ser altra cosa. El vagó estava ple, ple de personatges pintorescos. HI havia una dona jove que volia seure al lloc on estava jo. Fins i tot em va intentar convèncer que no em tocava a la finestra tot i que el meu bitllet era el 16v (v de ventana). Va estar cinc minuts argumentant tot l'argumentable, i jo sense gosar obrir la boca. Però jo, que havia tingut un dia prou cansat, em vaig mantindre ferm a la meua talaia. Em vaig ficar els cascos del meu mp3, vaig obrir un llibre que gentilment m'havia regalat Pagès editors (la meva avia la planta d'Antoni Ribera) i la vaig ignorar. Va ser difícil, tenia esgotada la bateria del reproductor, però, això, ella no ho sabia. Passada una estona va atacar a una pobre(?) dona que seia a la plaça del darrera. Era una dona de la Vall d'Uixó que havia anat a Barcelona a veure a la seua germana per recollir unes fotos antigues per fer un àlbum per altra germana. I per que ho sé? Perquè no va parar de parlar tot el viatge. Per desgràcia, la dona jove era una fotògrafa professional que havia anat a Barcelona a fer un curset sobre una màquina nova.
Al meu davant hi havia un pare i un fill, un xiquet de quatre o cinc anys, possiblement caribenys. El tema és que al poc d'eixir de l'estació, el xiquet es va fer mal a un dit amb el seient. Va estar plorant fins que es va dormir, ben passada l'estació de Tarragona. Justament o va pujar altra dona jove que no va parar de parlar pel mòbil mentre plorava amb sanglots. Pel que vaig deduir havia discutit amb la seua parella...
La propera vegada portaré les piles de recanvi del mp3, ho promet.
Posted by albert at març 5, 2007 12:23 PM