No és la meua intenció donar lliçons de física. Ni teoritzar sobre la dimensió, forma o constitució de l’univers. Res més lluny de les meues pretensions.
El cert és que Einstein va demostrar que l’espai està ple de bonys. Més que qualsevol carrer de la ciutat a meitat legislatura... Va demostrar que la geometria euclidiana només es pot aplicar al "espai buit", abstracció concebuda per provar teories. I en realitat, l'espai no és "buit". L'espai, inseparable de la matèria, està condicionat per la presència de cossos materials. El no-res també és.
En la seua teoria general, aquesta idea s'expressa per l'afirmació aparentment paradoxal que prop de cossos molt pesats, "l'espai es corba".
El món real està ple d'irregularitats. No és recte, sinó precisament "torçut". La llum es doblega davall la influència dels camps gravitatoris dels cossos de l'espai.
I d’on venen aquestes cavil·lacions?
El que passa és que veient la bombolla de plàstic impermeable que du el carro del meu fill, vaig pensar la manera que ell veuria l’exterior. És un plàstic ple d’irregularitats, d’arrugues. Pràcticament transparent però opticament fals. Com tot es filtra per mig d’aquell protector, per a la criatura, clarament, l’univers és abonyegat. I arrugat com una camisa de adolfo domínguez.
I per mi també. Soc solidari.
Quan estàs constipat no pots pensar. Almenys no pots pensar clar. Un mar de mocs omple les teues vies respiratòries, mucositats apegaloses que, si bé són part de tu, necessites expulsar.
Amb tos i sense tos, per la boca, pel nas... Necessites un mocador, dos, tres si són d'usar i tirar. I el mal de cap, la congestió, fins i tot la desorientació. Atureu el món que jo em baixe!
No estàs per a res ni per a ningú, encara així, t'asseus i escrius aquestes frases.
I és que som masoques...
Només puc aportar un estudi sobre els mocadors de paper fet per la revista consumer, on per cert, també difencien entre edició en català i edició en valencià.