Fa uns dies em vaig regalar un ordinador nou. L'amic que me'l va vendre em va dir que aquella màquina estava preparada per a l'escriptura. Fins i tot per a les novel·les. Era just el que anava buscant. Un ordinador que m'escriguera.
Però alguna cosa no rutllava. El tenia feia tres dies, i encara no m'havia escrit res. Havia seguit les instruccions al peu de la lletra. Li havia carregat i descarregat completament la bateria tres vegades seguides. No havia permès que la pluja li calara. Havia mirat que no li pegara el sol excessivament...
Jo havia complert la meua part, però ell... Res! Tres dies de sequera creativa.
Anit ho vaig entendre. Estava llegint al llit i vaig sentir aldarull al menjador. Vaig baixar les escales sense fer soroll, però bastant espantat, sense saber molt bé què em trobaria.
Aleshores el vaig veure, estava engegat, amb la pantalla oberta i, no em pregunteu com s'ho havia fet, però...
És una llàstima, m'agradava molt, però, n'hauré de buscar un altre. No puc seguir amb ell. Al meu portàtil nou també li agrada mirar la tele.
Abans-d'ahir un amic em va regalar un disc. Bo un no, dos. Però és només d'un que vull parlar-ne ara.
Els miralls de Dylan (2). Ahir, me'l vaig posar mentre feia una ullada al diari.
Direu que sóc un poc kumbaià i tota la pesca, però en tornar a sentir la cançó de Bob Dylan “Escolta-ho en el vent”, em vaig enrabiar tant, que no vaig poder continuar amb la lectura.
Fins quan?
Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?
Vaig pensar que res no ha canviat des dels anys seixanta.
Fins quan?
Quan canviaran, definitivament, els temps?
Algú m'ho podria dir? En tinc tantes de ganes que canvien els temps...
Com l'Albert, jo també he fet algun bolo aquests dies.
Ahir en vaig fer un a Vinaròs.
Va ser una experiència completa, amb multa inclosa, per excés de velocitat.
Tornem-hi, més que una experiència completa, anem a deixar-ho en una experiència. Sense adjectiu.
Voldria però, destacar-ne una anècdota.
En l'apartat de “preguntes a l'autor”, una jove de l'auditori:
-Pep, t'han donat algun premi literari?
Jo, tot content, vaig contestar que sí, que era afortunat, que alguna cosa m'havien donat.
-Quins? Quins premis t'han donat? -incidia ella.
Jo, dissimulant modestament la vanitat, vanagloriant-me humilment del meu currículum, regalimant litres de baba jactanciosa (això sí, ben dissimulada entre els pèls de la barba), em vaig posar a relatar-li, a la jove en qüestió, i al públic en general, la relació de premis que m'han donat.
-Ja, però -em va tallar la jove, sense deixar-me acabar-, de premi important, vull dir.
Vaig fer un silenci breu. Només un mutis d'un instant, el temps just per tal d'empassar-me, d'una engolida, tota l'estufera discreta que feia un moment havia vomitat.
-Una altra pregunta, si us plau!
Coneixeu aquella cançó que diu: «Ponme la mano aquí, Macorina»? Doncs en aquest article us l'expliquen en anglès:
Lo que dicen los soneros
What the soneros are saying
by Frank M. Figueroa
La cosa queda d'allò més suggestiu: «The lyrics intimate that Macorina's sexual powers were such that she could cure your ills and satisfy your sexual urges merely by placing her hand "aquí" (here). You can make your own decision as to where is "aquí".» Llegiu i globalitzeu-vos.
Sembla que un dels col·laboradors habituals d'aquest lloc ha guanyat un premi amb una nova novel·la. Evidentment no sóc jo, que no he escrit mai cap novel·la ni he guanyat mai cap premi.
Vinga, Pep, a veure si t'animes i ens fas una mica d'avanç als teus lectors sobre aquesta obra tan reeixida :-)
I felicitacions pel premi!
Fa uns tres anys que acumule informació per tal d'escriure un llibre per a joves al que li anava donant voltes. Provisionalment, el vaig titular: “Marta i la sang reial”. Ja sé que no és un gran títol però, ja ho he dit, era provisional, no?
He fet recerques a Internet, a revistes “especialitzades”, com ara: “Año Cero”, “Muy interesante” i tota la pesca. Fins i tot, he visitat varies vegades la capella de la Catedral de València on es guarda el Calze Sant... En fi, que, modestament, m'ho havia currat, val?
Per què us explique tot això?
Perquè, recentment, després de tenir la trama completa de la novel·la, i d'haver-ne escrit uns 24 fulls i mig, han arribat a les meues mans un parell de llibres que juguen amb les mateixes variables: “La sang dels Càtars” i “El còdex da Vinci”.
Casualitat? Causalitat?
No són idèntiques, les trames, què va! Potser no tinguen res a veure, cap de les dues, amb la que jo estava desenvolupant...
Però jo, ara, ja no treballe amb aquell plaer, mira. Així que he decidit tirar els vint-i-quatre fulls i mig a la paperera virtual.
Nota:
Confie que no s'esborre l'arxiu, per si de cas... Mai se sap!
Dijous passat vaig anar a parlar dels meus llibres a una classe de primer de batxillerat. Al meu antic institut. Va ser impressionant tornar a caminar per aquells passadissos, per aquelles escales
La classe, bé, gràcies. Una vintena de cares mirant-me fixament, amb silenci quan calia, i rient quan feia un acudit. No vaig portar res escrit, vaig tornar a dependre exclusivament de la meua memòria. (crec que ja estic abusant).
Vaig fer un monòleg de quaranta minuts, matisant els motius d’un escriptor per escriure, les tècniques usades... Dels secrets per a negociar amb editors no vaig parlar, no els conec.
Menys de la meitat havien llegit el llibre, però van tindre un respecte per la meua persona francament admirable.
Encara que vaig estar temptat no vaig parlar de les bretolades que vam fer a aquell edifici anys enrere. Potser algunes no hauran prescrit.
M’hi vaig menjar deu minuts de la classe següent, ningú va protestar, ni el professor de matemàtiques que ja estava a la porta.
A la pissarra es podia vore la definició de derivada. La vaig mirar i vaig somriure... malgrat tot van ser uns anys meravellosos.
Demà dijous tinc un bolo al meu antic institut. Parlarè deu minuts abans de les nou del matí sobre la revolta ignorada i l'ofici d'escriure. Encara no m'he preparat res. Tinc dues opcions:
A:Aquesta nit intentaré organitzar la xerrada.
B:Anar a pit descobert.
No sé quina opció triaré.
Això sí, serà davant d'alumnes de primer de batxillerat, espere que no siguen cruels amb mi.
Avui he eixit al carrer i ho veia tot confús. Me netejat les ulleres, per si de cas. Res, la meua visió continuava térbola. He anat a l’oftalmòleg. M’ha graduat de nou la visió, i amb la recepta he anat a l’òptica. Me comprat ulleres noves, però a eixir de nou al carrer tot seguia igual. Avui l'home del temps havia previst boira.