A rajaploma exprés.

Successos estranys.

Tinc un amic que sempre m’el trobe al mateix lloc. A distintes hores. No és un urbano, ni el lloc és el seu habitual lloc de treball. És al carrer, concretament a una cruïlla de quatre carrers de nom simbòlic a la nostra ciutat.

Passe un dilluns a les tantes i mitja i ell està allà. Ara, en de festes, també l’he trobat. Sempre fem una xerradeta, cinc minutets, però no fem comentari del lloc de trobada.

No soc malfiat, però sí curiós.

Per això avui, pensat i fet, he tornat a passar. No hi era. He respirat tranquil. Però a menys de cent metres l’he vist caminar cap a la cruïlla.
- Perdona, avui és que se m’ha fet tard…
- Tranquil – he dit .

Després hem parlat del temps, de les festes i de la vida en general. Cinc minuts i cadascú ha tornat a fer la seua…

No tinc paraules.

Presentació literària

Ja havia avisat que havia tornat amb força.

L’amic Rubén Montañés presenta demà divendres dia 5 Històries d'Heròdot, a càrrec del mateix Rubén en concepte de traductor, Joan Mira, que és home sabut, de trellat i fonament, i qui sap, potser també es presente l’autor...
Cal anar, i no pels canapés, que aquest home és una mica garrepa.
Cal anar perquè si ens ho conte a tots al mateix temps ens estalviarem moltes explicacions successives.
Cal anar perquè estic convençut que ni aznar, ni rajoy, ni menys encara fabra, han llegit mai una sola línia d’Heròdot.
Cal anar perquè serà un dels pocs actes en què no sentirem parlar ni d'eta, ni de carod-rovira.
Cal anar perquè llegint heròdot podrem veure com les estupideses humanes, tant si les perpetren els humils com els poderosos, no han canviat massa en, si fa no fa, 2.500 anys (només que aleshores no hi havia ni tv, ni internet, ni telèfons mòbils...)
Cal anar perquè és distret, agradable de llegir i xafarder com ell a soles, i a banda el llibre és relativament barat, i a més a més el traductor assegura que després de la seua lectura lligareu més i no us refredareu.

Ací teniu una foto d'en Rubén (esq.) amb altra persona.

Anireu?
Jo sí.

Trencar el silenci

Avui fa quinze dies exactes que vaig decidir prendre’m un temps de reflexió literària. Va ser un càstig autoinfligit sense massa consideració. I és que estava emprenyat, ofés i deprimit.
I tot per la tercera negativa consecutiva de publicar una de les meues novel•les.
Volia ser, almenys per dues setmanes, una persona normal. Amb tot el que comporta. No he escrit una línia, no he llegit res, ni el correu comercial ni les obres completes de Faulkner, gairebé com el noranta per cent dels nostres compatriotes…

He estat sumit en la major felicitat possible i tanmateix em faltava alguna cosa…
Per això he tornat. He tornat amb més força que mai.

Per cert, com poder dir que la fantasia I la ciència ficció no interessa als joves valencians?
Serà que el senyor dels anells, guerra de les galàxies i matrix són novel•la històrica verídica.

Altre dia parlaré dels editors…