A rajaploma exprés.

L'avorriment del compilador.

Fa un parell de messos Carles Bellver al seu blog parlava d'altre L'aeroplà del Raval concretament d'alguns escriptors i les seues actituds (no aptituds) «Abracadabra: sóc escriptor».
Allò em va inspirar per acabar un conte, que ja he usat en altra novel·la, però per pur (i sant) avorriment el vull mantindre com a narració en ella mateixa.
He de confessar que fa temps que no prenc drogues il·legals i soc abstemi vocacional.

Vaig afegir un suggeriment de Carles Bellver.

Una cita o l’amenaça del destí.

Look for the girl with the sun in her eyes and she's gone.
(Paul McCartney, John Lennon)

L’home, a qui anomenarem a partir d’ara autor, havia estat esperant en un sofà absorbent més d’un hora. Els coixins tous el feien seure en una postura incòmoda, almenys per qui no fora un contorsionista. L’aire condicionat estava massa fort. Ja li feia mal la gola i el seu nas començava a destil·lar humits filets aquosos. Davant seu, a uns metres, dues xiques atonyinaven insadollablement les tecles d’uns ordinadors innocents, però que acabarien confessant.
Una tercera xica, més major, però també més atractiva, anava i tornava de la sala de reunions. Aquella dona, la secretària de l’editor sense cap mena de dubte, havia estat correcta: li havia oferit un cafè, aigua i li havia prohibit fumar amb un somriure. Allò era més efectiu que tots els pegats de nicotina d’una farmàcia cèntrica.
Els minuts passaven i res no feia pensar que l’editor el rebria aviat. l'havia citat a les oficines per parlar de la seua última obra. Volien mostrar-li uns suggeriments per acabar d’arrodonir-la. Realment, no l’importava massa. Quatre canvis no farien perillar el concepte, la molla de l’os de l’obra. La importància del concepte no és sempre entesa. Però portava més d’un hora d’espera. L’autor ja començava a indignar-se, però a cada protesta, el somriure d’aquella dona el feia asserenar-se i concedir una estona més. Sempre s’havia preguntat per que serveixen les secretàries de direcció, ara ja ho sabia.

Plàcidament, es va submergir, gairebé enfonsar, al sofà. L’aire ja no era tan fred i per l’hora del dia, les tres sense haver dinat, una sopor mediterrània li va fer tancar les parpelles. Fins i tot amb la panxa buida el seu rellotge vital li demanava una estona de desconnexió. Va somniar.
Es veia a ell mateix a la platja, corrent per la sorra. Intentant agafar un tel de gasa que la secretària, amb biquini, li oferia al vent. Tot mesclat amb rialles i cants. Una estona més va estar empaitant-la per la vora de la mar, fins, que en una gran jugada de tècnica, la va fer caure just a la vora. Tot omplint-se delerosament de petons i llenguetades. La sorra blanca de la vora de la mar omplia l’ambient, inundava totes les obertures dels cossos. El sol, humilment, es va ocultar, desplomant-se com una pilota des de la teulada del cel, i els llums titil·lants dels vaixells ballaven la música del seu amor.

La textura de la sorra va canviar radicalment. Els grans, abans minerals, havien esdevingut terrossos de sucre de canya. Milions de poliedres regulars es desfeien en una mar de suc de maduixa, dolça i olorosa. Immenses culleres d’acer inoxidable remenaven la mescla. La lluna de cotó dolç lluïa filosa damunt d’els edificis de xocolata. Els núvols de merenga van començar desfer-se en neu de sucre glacé. A ells no els importava. Es van alçar i van començar a caminar pel passeig marítim.
L’autobús del port, retallat en paper de diari, s’esperava a la parada. La gent se saludava cordialment, ningú no tenia pressa. Del fons dels ulls dels vianants emergia la força de tot l’univers. Flors de cel·lofana penjaven dels fanals fets de polietilé expandit, que il·luminaven la zona gràcies a milions de cuques de llum.
--Jura que em voldràs sempre –, va dir l’autor mentre l'acaronava els cabells amb tendressa quasi religiosa.
--Ja pot passar –, va contestar molt cordialment.
--Passar? El què? On? –Va dir l’autor amb una gran perplexitat.
--Al despatx de l’editor, on si no?
En aquell moment l’autor es va despertar amb la boca humida d’un somni de platja. Amb el rostre una mica vermell, i alguna cosa tibant, es va aixecar d'un bot. La secretària, sempre amb un somriure a la cara, li va fer passar al despatx.

----------
Copyright notice
Tots els drets d'aquests materials pertanyen, lògicament, al seu autor, Albert Garcia Pascual.

L'hospital tranquil.

Ahir vaig fer una petita inversió. 8,15 €. Ahir vaig comprar un llibre. Això no te res d'extraordinari, pensareu. Ahir vaig comprar L’hospital tranquil de Vicent Marçà. El Vaig llegir d'una tirada. Pensareu que no te cap mèrit, que no em meresc cap recompensa, és un llibre infantil.

Darrerament m'interessa la literatura infantil, ja veieu.
El tema és que el títol em va inspirar i ací teniu el resultat.

L'hospital etern.

La trontollant insistència de les imatges dins el meu cervell es va aturar de sobte. Llums onírics, monstres bíblics, persones desconegudes, tot es va esvair. Només restava jo, a fosques. Vaig intentar moure’m, però no ho vaig aconseguir.

Només vaig poder llevar-me el llençol de sobre de la cara. Els meus membres no em responien. Els braços i cames se m’intuïen de plastilina. Vaig girar el meu cap per gaudir d’un suau corrent d’aire que s’escolava per la finestra, amb barrots, i travessava la cortina gastada, o millor, pràcticament inexistent.

Em costava respirar, l’ambient era brut i humit. Amb esforç vaig aixecar el cap uns centimetres del coixí. Les parets, originariment de taulellet blanc, amenaçaven imminent risc de ruïna. Fins i tot s’endevinava la poca claror que entrava dels llums d’emergència del passadís. La porta era només un record. Esbutzada i esmicolada per tota l’estança.

Amb paciència, fent moviments curts i persistents, vaig aconseguir trencar les corretges que aprisionaven la meua ma dreta. No sense dolor vaig despassar
les sivelles de les altres. Vaig restar segut al llit fins tornar a tenir forces per continuar. Vaig intentar pensar com havia arribat a aquell lloc. Només em venia al cap un llum roig, gran, immens. El sol em va espavilar quan va entrar de ple a l'habitació.

Amb cura vaig llevar els tubs i les agulles connectades a les meues venes. Vaig tirar d’elles. Dos grans dipòsits m’havien mantingut viu. Un amb una solució de glucosa i un altre amb antibiòtics i medicaments sedants. Aquest és el que s’havia acabat.

Vaig eixir al passadís. Tota la planta de l’hospital, que ho era és evident, estava abandonada. Papers per terra, lliteres abandonades, taques d’humitat. Allò feia temps que no s’usava. No sé quan de temps vaig caminar, amunt i avall per tot l’edifici. Hores o potser dies. Vaig entrar a quirofans, sales de cures, la cafeteria. Un periòdic evidenciava que almenys ja érem als anys noranta. Em va fer mal. Pensava que tenia trenta anys i m’havia envellit trenta més de sobte. Vaig buscar una eixida.

L’accés a la planta baixa estava barrat per tanques de ferro i fusta. Vaig intentar tirar-les a terra, però la solidesa d’aquelles bastides, o la meua manca de força ho va fer inútil. Vaig recordar el meu nom. Anselm Iscart. Vaig recordar el que significava el llum roig, el semàfor. Vaig tornar a sentir l’accident. Vaig tornar a sentir la negror de trenta anys de coma.

De nou a la planta on havia viscut mitja vida em vaig dirigir a control d’infermeria. Milers de papers d’expedients i historials omplien l’estança. Vaig trobar la carpeta del meu, buida. Un paperet groc enganxat, de paper de notes, explicava el meu abandó. No moure del llit. I ho havien acomplit. Havien buidat tot l'hospital menys la meua cambra.

Al carrer es van començar a sentir, cada vegada més insistents, sorolls de maquinaria pesant. Vaig mirar per la finestra. Molta gent assenyalava una furgoneta que escapava a corre-cuita de la porta principal cap els autoxocs col•locats a més de cent metres de l’edifici. Vaig endevinar, més que llegir el que deia: Germans Caramasof enderrocs amb dinamita.Vaig sentir l’explosió, vaig sentir el meu cos empassat per la runa de l’edifici. Vaig sentir la meua ànima lliure de dolor i malaltia.

Experiments

Com ja heu vist he penjat dues parts d'una traducció imaginaria sobre la història de Castelló. En la meua línia.

No crec en coses santes, immutables, no crec en la història oficial, però tampoc en l'oficiosa. NO hi cap cosa que tinga l'honor de gaudir del respecte absolut. No hi ha res sagrat, res. Tret de les persones, clar.

I encara no he acabat. Ja vindran nous capitols, si el temps, l'autoritat i el meu treball m'ho permet...

Estem abocats al pensament únic, però jo sóc partidari del pensament dispers.

NOVES PERSPECTIVES PER A LA HISTÒRIA DE CASTELLÓ: L'ARXIU INÈDIT II.

L’origen de les gaiates.

Segons es desprén dels estudis dels dos intrèpids investigadors, és del tot impossible que qualsevulla persona amb dues mans baixe des de la muntanyeta de la Madalena amb una canya o un gaiato en una i un saquet amb les restes del dinar en l’altra (1). Si ho hagueren fet així, la quantitat de nafres produïdes per les caigudes seria suficient per a delmar la futura població de la capital de la Plana (2). Cal pensar que l’autopista no existia en aquella època, però si que existien els camins, les sèquies i fins i tot algun assut.

Així doncs, on queden les històries que els avantpassats locals ens han contat sobre les gaiates ?

Molt preocupats per la troballa empírica que havien fet, els nostres intrèpids investigadors (3) van intentar desenvolupar tota mena de teories per tal de justificar, malgrat la seua perillositat, l’ús del bastó-gaiata per a baixar al pla. John Clayton i Bart Morgan van baixar des del ermitori al pla vint i tres vegades en quinze dies, assolint una marca difícil de superar. De dia i de nit. I en aquest cas, quan la foscor era absoluta, va ser més difícil portar també un fanalet.

Just quan la decepció vorejava les seues ànimes, quan pensaven que el mite del gaiato i la canya era sols això, un mite, van trobar a l’Arxiu Municipal, amagat dins el llom d’un llibre antic, la missiva que va transmetre Na Violant d’Hongria, esposa fidelissima del benvolgut rei Jaume I, a una amiga i confident de la cort, Na Absoluta de Salzedella. L’original, ara perdut, es conservava en francès, llengua molt emprada per encriptar el gènere epistolar en aquella època, que ací modernitzem per a una major comprensió.

Chère amie, je suis désireux de vous voir encore pour jouer que nous savons, mais pendant que le moment arrive je vous compterai qu'ils font les autochtones de la ville de Castelló, population qui notre monsieur, mon mari, Jacques, a accordé le temps de la lettre de population récemment. Parce que les villageois prennent toujours au-dessus d'une canne, comme une gaiata, en défendant des moustiques qu'ici sond grands comme une pomme. La procédure qu'ils utilisent est la suivant: quand ils localisent un de ces insectes un résident le sujet des ailes avec les deux mains, pendant qu'il l'offre à un deuxième gaiata au criez de vous donnez-le.

Exigents amb la troballa, van intentar provar-la. Per això van fer punta al Quadro de Santiago, on els mosquits eren de millor calibre. Dresprés de setmanes jugant amb els mosquits i els gaiatos van publicar al butlletí de la castellonenca l’article “El Boli-Dali, reglament d’urgència per a un joc quasi perdut.”

John Clayton i Bart Morgan felicitant-se per la trobada a la porta de l'antic arxiu municipal

---------

(1) Els nostres intrèpids investigadors ho van provar, amb resultats esgarrifosos.
(2) Recordem que no havien estat descoberts ni els antibiòtics ni les sulfamides, i en cas d’infecció la mortandat era pràcticament total.
(3) D’ací endavant anomenarem als nostres intrèpids investigadors com a J&B, inicials de John i Bart.

Continuarà...
Copyright notice
Tots els drets d'aquests materials pertanyen, lògicament, al seu autor, Albert Garcia Pascual.

NOVES PERSPECTIVES PER A LA HISTÒRIA DE CASTELLÓ: L'ARXIU INÈDIT I.

Tot allò que ens han amagat de la Història de Castelló. Els Expedients X de la Plana.

Entre els documents que han vist la llum pública dels arxius de la CIA, han passat desapercebuts els treballs d’investigacions etnològica que John Clayton i Bart Morgan van fer per les terres de la Plana de Castelló. John Clayton (Mull, Escòcia, 1874 - Palamós 1957) fou un brillant i agosarat etnòleg, professor titular de la càtedra de tradicions endogàmiques de la Mediterrània a la Universitat de Worcestershire junt al professor no numerari Bart Morgan (Gal.les, 1852 - Sick Donkey’s Hills, Arizona, 1947) antropòleg i historiador oral. Amb molta dedicació van passar anys recopilant informació sobre la història de Castelló de tots els arxius, biblioteques, col•leccions particulars i fins i tot drapaires. Anys de penúries i treball, de fam i treball, d’alegries i treball, de tristors i treball, que ara, després de tant de temps veuran la llum per tal de traure la màscara a aquells que han intentat amagar la veritable Història de les esmentades terres.

Bart Morgan va descobrir aquesta entranyable ciutat per pura casualitat. L’autobús que l’havia de dur de Barcelona a València va fer figa justament a les portes de la vila, i en plena festa madalenera. Àvid de cultura popular, es va enamorar de les seues tradicions i decidí avisar al seu col.lega John Clayton i estudiar-les. Anys després va ser protagonista del rapte consentit d’una madrina de sector amb posterior fugida a un poblet nord-americà, però això és un altra història que no contarem, ara.

-------------
El present article, que s'emmarca en el programa 31416 BC 7 del Fons de la Unió Europea per al Desenvolupament Mediterrani, és traducció i adaptació de l'original: "New Perspectives for the History of Castelló de La Plana: the Unpublished Archives", Ethnological Science Roads, University of Worcestershire Sauce, 60, abril – maig del 2001, pp. 43 ss.).

Continuarà...
Copyright notice
Tots els drets d'aquests materials pertanyen, lògicament, al seu autor, Albert Garcia Pascual.

Traductor automàtic, traïdor i mig.

He fet un experiment amb diversos traductors en línia d’internet. Heus ací el resultat:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.

Velas y vientos han de cumplir mis deseos,
haciendo caminos inseguros en el mar.

Candles and winds have to fulfill my desires,
making uncertain ways in the sea.

Kerzen und Winde müssen meine Wünsche
erfüllen und unsichere Weisen im Meer bilden.

Des bougies et la grue doivent combler mes désirs
et former des manières incertaines dans la mer.

Els ciris i la grua han d'omplir els meus desitjos
i formar maneres dubtoses en el mar.

Malson.

Avui he tornat a tindre el malson. Molt violent. He despertat i tot seguia igual. He anat a les dutxes i prop de les nou hem eixit al pati. Un funcionari gris ens ha passat llista.