Aquesta història és veridica, però primer establiré un punt d’inici.
Diu el termcat que turunda és:
“Manyoc de gasa, cotó o qualsevol altre material sintètic similar, preparat generalment pel personal d'infermeria durant una intervenció, que s'utilitza per a absorbir un líquid o netejar una superfície petita del cos.”
GOTES ÒTIQUES: Rente's les mans. Calfe les gotes mantenint el pot tancat entre les seues mans durant uns minuts. Lleve el tap però mai no toque amb el comptagotes la seua orella o qualsevol altre lloc. Incline el seu cap cap a un costat. Tire suaument del lòbul de l'orella cap avall i arrere (per a xiquets) o cap amunt i arrere (per a adult) per a posar recte el canal auditiu. Tire el nombre de gotes prescrit en l'orella. Mantinga el cap inclinat durant uns minuts o pose una turunda en l'orella.
Pose de nou el tap en l'envàs i llave les seues mans. No llave el comptagotes. Pose'l en l'envàs tan prompte com haja acabat. Mantinga l'envàs tancat mentre no ho utilitza. Conserve a temperatura ambient, lluny de la llum i la calor
Avui he acabat un llibre, a que soc valent?, eh?
Tot s'ha de dir que no l'he fet sol. Hem col·laborat un col·lega i jo. I ens ho hem passat bé. I no estem descontents dels resultats, la veritat. Tant és així que hem decidit presentar-lo a un premi.
Sabeu allò que tot el paquet de fulls ix de la impressora?, allò que els portes a la copisteria?, allò que dius amb la boca ampla: “5 còpies enquadernades”?, allò que et diuen: “torne vostè a la vesprada”?, allò que et deixes els teus originals sols, en aquella selva de màquines i de paquets de fulls impresos, que fan desaparèixer els teus entre la munió de paper? Sabeu allò que penses: “els perdran segur”?
Surts de la tenda de les copies pensant el pitjor i esperes que passen les hores, amargament, fins que en falta mitja per a la que t'han dit que tindrien el treball.
Entres a la copisteria, amb el desig de veure els teus cinc llibres, pensant que continua faltant mitja hora i que la dependenta et retraurà que falten trenta minuts i et dirà que esperes o que tornes més tard.
Sabeu allò que demanes per les teues copies amb un “ai” al cor?, sabeu allò que et diuen: “un moment que no se jo si estaran”?, sabeu allò que, contra tot pronòstic, les teues copies hi són? i, a més hi estan!
Quin goig! I perfectament enquadernades, amb aquell cuquet que les fa prodigiosament invencibles, preparades per a guanyar qualsevol premi.
Sabeu del que estic parlant?
Però llavors, quan estàs tan espaterrat, quan l'eufòria et supera, quan penses que has arribat al capdamunt de la teua carrera com a escriptor, quan estàs a punt d'arribar al clímax olorant els teus cinc nous mecanoscrits policopiats macroenquadernats, llavors, la dependenta, freda, insensible, pràctica, t'amolla: “son trenta euros!”
És llavors quan t'adones de la realitat real de la Carestia de la Vida.
Escatologia (Per no dir Merda!)
Perdoneu la claredat de la paraula, però és el tema sobre el que estic escrivint aquests dies.
Mireu, com que estem en primavera, a mi em ve de gust escriure sobre la merda, val?
No és la merda, la generadora de tot?
Fins i tot de les flors?, tan primaverals, elles.
Merda de flors! Taques de color que ho omplin tot de polen i em fan esternudar com un boig, eh? Quina merda de primavera, quina merda!
Què us deia? Ah, sí! Que estic escrivint sobre la merda!
Bo, de fet no sé si la merda és el tema o el contingut.
Quan estic primaveral pense que el que escric és una merda.
Ho he rellegit i, ben mirat, és una caguerada amb floretes que no val una merda!
De tota manera, potser, algun dia d'aquests, us en faré cinc cèntims.
Del que estic escrivint, eh?
No de la ... Què pensàveu?
L'altre dia vaig llegir una crítica a un llibret que he escrit recentment per a xiquets. No parlaré de la revista, de molt de prestigi, ni tampoc de la persona que la firmava, que també en deu tenir.
Diré però, que em va afectar. He estat uns dies sense escriure, de fet.
La vaig tornar a llegir dissabte al matí, mirant de distanciar-me una mica i d'utilitzar només el cervell, no la panxa, ni el cor, que sempre els solc posar pel davant.
La veritat és que dissabtes al matí les coses es veuen diferents. A que sí?
La crítica tenia raó!
Tampoc deia res de dolent. Feia observacions encertades. Deia que no era normal que a una xiqueta de poc més de deu anys (edat de la protagonista) li passaren tantes coses, que fora tan autònoma i responsable dels seus actes, tan capaç per a resoldre els problemes del seu entorn, i sense l'ajuda ni la supervisió dels pares. Que no era creïble, tot plegat. També deia que no aportava res de nou.
La crítica tenia raó!
La història que jo explique no és nova. Ja dic al llibre que a mi me la contava ma mare quan era menut, i això vol dir que s'ha d'interpretar en clau de conte, de fantasia. A que sí?
Vull dir que no és real, ni res d'això.
Per una d'aquelles causalitats (no casualitats) del destí, la vesprada del mateix dissabte vaig re-veure la “peli” MATILDA, basada en el llibre de Roal Dalh i, salvant totes les distàncies possibles, vaig comprendre que allò que les xiquetes foren espavilades, autònomes i responsables, efectivament no era nou. Ja ho havia inventat ma mare i Roal Dalh.
Està inventat, però, al meu parer, es practica poc.
Sort que la crítica, com la pel·lícula i el llibre de Dalh, acaba bé i diu que els diàlegs del meu conte són àgils i que es deixa llegir.
En fi, que parlen, ni que siga bé!