Avui he tornat, i em trobe estrany. La veritat és que és la primera vegada que tinc dos quarts de dues setmanes de vacances. Com ho he aconseguit? Perdent el carregador del mòbil…
Crec que podria acostumar-me. No puc dir que he estat practicant el dolce far niente, tinc un xiquet d’un any i sempre hi ha coses a fer, ja m’enteneu.
Encara que han estat 10 dies de vacances, també puc dir que pràcticament no m’he adonat, només pel pantaló curt. He patit (encara l’estic patint) la síndrome postvacances, allò que passa uns dies abans d’acabar el període de vacances torbant el cos pensant en tornar a la rutina diària un any més. També he patit la síndrome prevacances, comuna a algunes professions, que es caracteritza pel turment per acabar feines pendents abans de marxar de vacances. Concloent, el dia onze d’agost vaig començar les vacances, la síndrome pre va desaparèixer el divuit. I la síndrome post va començar el disset…
Ja sé que soc autònom perquè vull, les coses són com són. Advertir que només he escrit tres pàgines en aquestos dies i m’havia proposat acabar-ne més de cent.
Fins setembre encara tinc temps per acabar d’escriure-les, mesclant treball, pel matí i escriptura per la vesprada i nit.
I dormir?
Un amic meu va dir una vegada que els temps dolents per la lírica són el bons per l’èpica.
Una persona discreta sap passar per la vida sense estridències, sense alçar la veu, sense fer soroll, sense molestar el veïnat. Una persona així, viu, deixa viure, i se'n va tan senzillament com ha estat entre nosaltres.
Hi ha persones discretes que a més de ser reservades i silencioses, estiren la mesura i la prudència fins que aconsegueixen el do de la invisibilitat. No és el cas del meu amic.
Hi ha d'altres però, que per més considerats que siguen, per més senzills que vulguen aparentar, per més que s'esforcen en mostrar-se humils de cara als altres, se'ls nota de bon tros que amaguen darrere del mirall una bona dosi de vanitat. Tampoc és el cas de qui us vull parlar. En absolut.
Hi alguns però, molts pocs això sí, que no s'esforcen en ser res, que no persegueixen reconeixements, ni honors, ni medalles, ni volen passar a la història, ni res d'això. Hi ha alguns que, quasi com qui no vol la cosa, carregats de modèstia, humilitat i senzillesa, canvien el món, tu.
Permeteu-me que em faça el xulo, que siga ben immodest, que faça ostentació, que estiga públicament molt orgullós d'haver conegut a una d'aquestes persones especialistes en aconseguir un món millor. Per meteu-me que en presumisca, sense discreció, d'haver estat el seu amic.
Vicent m'ha ajudat tant que no ho se dir.
Però no a mi i prou, eh? Ens ha fet la vida millor a tots els que hem estat al seu voltant. Ha estat una d'aqueixes persones que silenciosament, però sense ser invisibles, ens ha fet crèixer. Ha dignificat la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre país.
Val, no l'ha fet més gran, això no! Però l'ha fet millor, caram! Ha fet avançar camí a les persones i institucions del seu entorn! I, qui actua local, canvia global, ja ho sabeu.
Vicent Marçà ha ajudat a créixer en llibertat a un munt de xiquets i xiquetes, ensenyant-los a estimar la seua terra, a estimar unes altres cultures, a fruir-ne del plaer d'escoltar històries vora el foc, o de llegir llibres divertits al llit abans d'anar a dormir.
Ens ha ensenyat a molta gent a lluitar per les coses ben fetes. Ens ha ensenyat. Perquè, per damunt de tot, Vicent era mestre i això es notava, de fet, els seus llibres no poden evitar de ser tan didàctics com ell.
Vicent Marçà ha canviat el món que l'envoltava i, ho ha fet amb tanta senzillesa, que ens ha fet creure a molts que la cosa podia ser fàcil. No ho és! Es veu que s'ha de treballar molt. Es veu que s'han de pegar moltes pedalades. Vicent no parava d'obrar. Era una màquina, un corredor de fons que hi posava l'ànima en tot el que feia. Un lluitador que duia molts fronts oberts. I tot ho feia bé. Molt bé. I sense estridències, tan silenciós com la seua bici.
Per sort no ens ha deixat el silenci. Ens ha regalat, a banda del seu record inesborrable, la seua paraula.
Per a sempre.
Un munt d'articles llegits a la ràdio o publicats a la premsa, cabassos de contes, més de vint llibres publicats i, ben segur, una pila de coses escrites a sa casa, que encara no han vist la llum, a punt de viatjar a les editorials.
No em negareu que no té mèrit, la cosa. Una persona tan gran, que ha sabut passar així per la vida, només ens podia deixar com ho ha fet ell: Ara, a l'agost, quan tots estan de vacances, sense fer soroll, sense molestar, amb discreció.
De Vicent ens queda el que ha escrit, el que ha dit. La seu vitalitat, el seu sentit d'humor. Tant de bo que siguem capaços de mantindre viu el seu record i la seua manera de fer els coses. I no ho dic per allò que es diu quan falta una persona, ho dic des del més profund malestar, ràbia i odi cap a la mort.
Per a Vicent un record, un pensament. A la família una abraçada. Intensa.
Aquesta és la nota més dolorosa que mai he posat i mai posaré a Rajaploma.
Vicent Marçà, BONA PERSONA, mestre, fester, amant de la terra, escriptor, contador de contes, col·laborador de Rajaploma, estimat amic, ens ha deixat.
La seua veu encara ressona en els llibres que ha deixat publicats i en els que ha deixat escrits a punt de publicar.
Els seus contes ens el faran sempre present, però no oblidarem mai la seua bondat. Vicent era, en termes càtars un Bon Home.
Gràcies Vicent.