Avui m'he comprat un mòbil nou. Un d'aquestos que tenen colors i musiquetes… Jo no necessite tantes coses, només bateria i cobertura però el mercat mana. M'ha eixit prou bé de preu, entre els punts i la meua butxaca, i és que no vull gastar-me massa diners en aquestes coses. Empíricament no em duren més de vuit mesos.
Te botonets, serveis, personalitzacions, menús… M'he passat més d'un hora configurant-lo. Pel carrer una dona m'ha dit que el seu fill en cinc minuts ho tindria ja configurat. Jo, correctament, l'he enviat a la merda.
La tecnologia cada vegada ens lleva més temps, quan la seua funció és proporcionar-ne. Ah, encara recorde el motorola sabatofono que tenia fa molts anys. Podies cridar i rebre cridades. Punt, no res més.
Allò era vida.
A la nostra ciutat hi ha molts de forats. Ja hauria d'estar acostumat. Tot i això, ahir, passejant, en vaig veure un de molt gran. I encara no estava acabat. Hi havia tot d'obrers i màquines treballant. Em va semblar una fossa per a un gegant.
Vaig preguntar-li a un treballador.
-A qui volen enterrar, a Tombatossals, o què? Quin forat, eh?
Em va mirar amb cara de circumstàncies. No li va fer gràcia la meua ocurrència. Tenia prou feina com per a què vinguera un mamó a tocar-li els testets.
-Que no ho sap que estem construint “The Angle's Tall” -em va contestar amb desgana.
Així que eren els fonaments d'un edifici “emblemàtic”... Doncs, tampoc no anava tan desencaminat, jo. Vaig continuar el passeig, tot pensant a qui enterrarien aquells Grans Magatzems.
La tomba era molt gran.
He canviat una mica l'aspecte i he afegit alguns continguts meus.
Però m'he adonat que no he publicat (en paper) una línia des de 2002. Potser he dipositat massa esperances en coses que no agraden als editors...
Tinc acabades tres possibles llibres, ara és el moment, senyors editors, de oferir-me publicar-los. Després serà tard. Els cremaré (simbolicament o no) i passaré de tot.
Podeu visitar la pàgina d'albert garcia.
Gràcies.
Durant molts anys he estat viatjant de comerç. He anat poble per poble de la costa est a l'oest. He venut molt, però també he menjat molta pols del camí. Em dic Rick Blaine, això pot no dir-te res d'especial. Si et dic que venia aspiradores i torradores de pa, potser em recordes. Però tot això ha canviat. Una nit, estant en Moscow, Idaho, en un motel net, però trist, ho vaig descobrir tot. El destí tenia assenyalat un lloc per mi. Aquella mateixa nit vaig pagar el compte i vaig eixir cap a l'aeroport més proper. Vaig agafar un avió i ara visc ací, al Marroc. El que vaig veure a aquell motel, per la televisió per cable, era la pel·lícula Casablanca. I als meus pares els agradava molt. I ara faig de cambrer en un brut, però alegre café.
Després de molts dubtes, i molta son he aconseguit acabar un recull de contes inèdit. Són en total quasi noranta pàgines. I per ser la primera vegada que faig, "professionalment", narrativa curta, estic orgullós.
I per que vos ho conte?
Perquè estic de ple en l'anomenat baixó. He tingut uns dies frenètics i ara ...
no sé que fer.