La setmana passada vaig estar a la presentació d'un llibre d'un amic meu. El llibre es diu “L'amo de tot”, l'ha il·lustrat Paco Giménez i és un d'aquells llibres rodons que a mi m'agradaria escriure algun dia. L'autor és el meu amic Vicent Marçà. El problema és que ell no va poder venir a la presentació. Dissortadament va faltar aquest estiu per culpa d'una malaltia estúpida que el va pillar pel mig.
Jo em pensava que podia ser un acte trist i que Vicent no s'ho mereixia que el recordarem amb tristor. Ell era molt de la broma, sabeu?
Per sort, l'amic Llorenç Giménez, contacontes i savi popular, va explicar acudits. Vam riure tot recordant el mestratge del meu amic. Va ser tendre. Em va agradar.
Per la nit vaig recordar, quan era un adolescent, la vetlla de la meua àvia. Algú, aquella nit trista, es va posar a explicar acudits i la família vam riure a la vora del taüt. Llavors em vaig sentir culpable per riure. Ara ja no. Quan n'hem d'aprendre encara!
(Als amics d'Acció Cultural de Castelló que han sofert per tercera vegada una agressió amb silicona a les portes de la seua seu)
Hi ha persones que, en un afany de mantenir neta i pura la societat que ens envolta, s'afanyen a posar-hi silicona asèptica i higiènica als xicotets forats per on s'escola aquella mica de consciència que tanta nosa ens fa. Són uns ciutadans anònims que es dediquen, incansablement i heroica, a segellar els focus de contaminació cultural que hi apareixen al nostre entorn com els bolets a la tardor.
És el cas de la seu d'Acció Cultural del País Valencià a Castelló. Per l'ull de la ferradura, de la porta, de la seu, d'aquesta entitat, surt, cada dia, una veu incansable, que ens recorda, que tenim una cultura, i una llengua, i que ens és pròpia, i que podem gastar-la, i que tenim dret a fer-ho, i que no passa res si ho fem, i que és un vehicle útil, i que si en fem ús de la nostra llengua i de la nostra cultura, el nostre país serà més lliure, i que... uff!
La veu que surt cada dia pel pany de la porta d'ACPV ens contamina el pensament i ens fa dubtar de les meravelles de la VICIADA (Veritat Irrefutable de les Coses Importants Dels Analfabets) que ens transmeten per la TONTA (Televisió Oficial Normativa Totalment Adaptada) els nostres líders que tant ens estimen. Però, gràcies a aquesta gent que, de manera silenciosa, va desinfectant els focus de resistència, els ciutadans de bé ja podem viure en pau.
I, mira, si no és molt de demanar, ja que estan posats, alguns agrairíem a aquests voluntaris de la nit, que, si els ha sobrat una mica de silicona, ens en posaren també a la boca per no poder xerrar, i als ulls per no haver-los d'obrir, i al nas per no sentir la ferum de la VICIADA, que tot i que sabem que tot el que diuen és “de veritat de la bona”, cada vegada fa més fortor de mentida podrida.
Jo no soc malparlat, però, com que darrerament tot plegat fa tanta pudor, no podrien posar també, de pas, una mica de silicona, dic jo,...al cul dels pudents?
De bon rotllo, eh?
Altra vegada el Bush. NO tenen remei, no tenim salvació.