El títol reflexa el nosequants ridícul que ha fet la Unió Europea en el tema de l’autodeterminació dels pobles, europeus.
Després d’haver imposat unes condicions lleonines per a poder qualificar d’acceptable el resultat del referèndum, va i els montenegrins s’independitzen.
Solana està desconcertat. Citant a Europa press:
preguntat si el fet que la UE accepte la independència de Montenegro obri la via a la secessió d'altres territoris, com el País Basc o Catalunya, ha deixat clar que no hi ha "cap semblança" entre el cas de Montenegro i la república Sèrbia en "cap país" que ara forma part de la Unió Europea, "inclòs Espanya".
"Qualsevol revisió sobre esta matèria ratlla en el delírium trèmens".
Vaig a beure’m alguna cosa alcohòlica, abstemi que sóc.
He estat pensant, no és nou. I he arribat a una conclusió esborronadora.
He d’aclarir que, en principi, no m’agrada el futbol. Però també he de matisar que m’alegra molt la victòria del Barça a la lliga de campions (si m’agradara el futbol lliga de campions ho posaria en majúscula)
Però crec que hi ha una conxorxa mundial al respecte de la presumpte triomf del Barça. De fet crec que el partit no es va jugar, que només eren holografies tridimensionals que es projectaven dins del cap dels seguidors. També crec que per als seguidors del Madrid i del Arsenal, aquest va guanyar i Valdés va ser expulsat el minut 10.
Potser no ho puc explicar, però tinc la sensació que és el pagament per rebaixar l’estatut, millor contentar els catalans d’alguna manera.
I aquesta sensació m’aparegut en veure el meu veí del Madrid xiulant content mentre baixava l’escala. M’apareix quan veig la premsa de la capital del regne contenta pel triomf.
No vos resulta sospitós?
A la tele de ma casa van empatar a zero i va guanyar el Barça a la tanda de penals.
Amb aquesta entrada ja en tenim 101 registrades a rajaploma. En realitat són algunes més, però la tecnologia ens va esborrar el primer blog, no podent recuperar algunes de les entrades.
Sembla curiós, no estava seguint la numeració, però per casualitat he vist les estadistiques i crec que calia celebrar-lo.
Ja notareu que soc poc comunicador, o almenys ho faig a colps. L'amic Salvador Macip, incorporat molt temps després a aquest noble(?) art de transmetre les dèries personals per internet a bloguejat.com ja va per la 119.
Gràcies per seguir-me o almeyns per sentir-me.
L'amic Joan Andrés Sorribes ha guanyat el premi literari Ciutat de Sagunt 2006
de Narrativa amb PARLARÀS DE MI.
Joan Andrés ha guanyat:
Ulisses de narrativa, 2000 amb Noverint Universi
Ciutat de Castelló d'humanitats, 2003 amb Les campanes del fadrí
Enric Valor de novel·la de la Diputació d'Alacant, 2003 amb La creu de Cabrera
A més ha publicat:
La forja de Lessera. València: Tàndem, 1999
Norabona, xic.
Sembla que els capellans de Vila-real, de la diocesi i, perquè no, del mon sencer consideren "indignant i profundament immoral que, des dels poders públics que ens representen, es tolere un atemptat contra la dignitat humana i les creences religioses de la comunitat catòlica".
Tot això ve al fil d'una escenificació, en plenes festes, on un papa era sotmés a una felació. Vegeu noticia al mediterraneo.
Però em sembla que només protesten quan els hi toquen a ells, no quan les altres creences o formes de vida estan en el punt de mira.
No serà que el problema no ha estat el fet de la fel·lació, sinò el fet de fer-la enmig del carrer i no en altres llocs on poden ser més discrets. Coms aquells capellans americans.
Mirant de documentar l'entrada anterior vaig redescobrir aquell còmic de Thor.
Ja fa uns anys que la meua sogra ha fet una caseta en un terreny que té al terme de Borriol. Quatre parets i un sostre. Tot molt rural i bucòlic. Amb una mega-graella per cuinar a llenya. És un lloc agradable, per no dir entranyable. Aire lliure, terra, fang, mosques i arbres, a colp d’ull garroferes, oliveres i ametllers. A banda d’altres arbres importats, llimera, anouer i fins i tot un avellaner.
El lloc ideal per anar a fer una torrada de xulles o una paella. Amb una estufa i llits per fer la migdiada. Però sobre tot, terreny. Lloc per on les criatures poden córrer un diumenge fins l’esgotament, sense emportar-se més que alguna rascada a les cames, cosa que també ajuda a la immunització en aquest món tan tecnològic.
Tot això ho explique perquè a banda dels dinars, també cal fer treballs de manteniment. Si la meua sogra diu planta un arbre ací, fes un cavalló allà, jo ho faig.
Normalment no tinc problemes, una mica d’esforç físic no pot ser dolent. Però, ai!, té un efecte secundari (a banda dels adoloriments i les bufes a les mans)
Darrerament m’ature a veure els aparadors de ferramentes del camp. M’interessa, fins i tot m’agrada. Destrals, aixades, pics, pales…
Ahir, fent la passejada dominical em vaig quedar embadalit mirant una llegona quasi professional. El meu fill, segurament més intel•ligent que no pas jo, observava un altre objecte, un mall. Mentre jo mirava l’amplitud de la làmina, el mànec lleugerament encorbat, ell va dir, papa, compra-m'ho, referint-se sens dubte al mall.
Normalment no li dic que no al meu fill, sempre intente negociar, fer que pense si realment és el que vol. Però aquesta vegada vaig dir un no taxatiu, evident, incontestable i que esgotava totes les vies de recurs.
No vull saber el que pot fer el meu fill amb un mall a la mà i amb quatre parets mentre jo faig la migdiada.
Few days ago, a distant family member said to me, in humorous tone: If you write in that language you are going to eat your snots. As I am cleaned up, and the time in which snots already I liked is past, I have decided to write in a language with future (with aid of babelfish, of course)
El proper divendres 5 de maig, a les 19.00 h la Llibreria Integral La Panderola (C/ Lleó XIII, 1) presentaré a Almassora el llibre "Contes inversos: conversos i diversos"
Vicent Usó ressenya aquest diumenge passat els contes inversos al suplement Cuadernos del Mediterraneo.
"30/5/2006
NARRATIVA
Un recull plural i iconoclasta
Albert Garcia
Contes inversos. Conversos i diversos
Edicions Brosquil
València, 2006
Albert Garcia (Castelló de la Plana, 1967) va guanyar, amb “Contes inversos: conversos i diversos”, la darrera edició del premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, que promouen a Castelló la Diputació Provincial, la Federació de Colles i la Llibreria Babel. Abans havia publicat “Una Magdalena moguda”, en col•laboració amb Ruben Montañés, la narració històrica “La revolta ignorada” i la novel•la de ciència ficció “Aquell matí era perfecte”. L’any passat, un relat seu va veure la llum dins l’aplec “Els fills del capità Verne”, un recull de relats amb què la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia va voler commemorar l’Any Jules Verne.
“Contes inversos...”, més enllà del joc de paraules, reflecteix l’essència d’un recull unificat tan sols per l’estil de l’autor, amb certa retirada al to humorístic i a cercar el caire més sorprenent de la realitat en uns relats de plantejament senzill, que fugen de complicacions innecessàries i intenten, a partir de la diversitat de formes, retratar un món que no sempre és com ens sembla a primera vista. Efectivament, n’hi ha per a tots els gusts, de relats. D’aire clarament subversiu i humorístic i de perfils més dramàtics, de configurats a partir d’un malentés i d’altres més diàfans, que llisquen sense amagar informació al lector, de final feliç i de final tràgic, de narrats per una veu convencional i de bastits a partir de les paraules d’una llonganissa, d’una formiga o d’un virus informàtic, de configurats sobre un simple diàleg i d’organitzats des del monòleg o la cadència suau d’un narrador omniscient, de curts i de molt curts, de lúdics, de negres, de fantàstics i de costumistes. De tota mena i per a tots els lectors.
Potser, a la gent de Castelló, li farà més gràcia la lectura d’un dels relats on la figura del Tombatossals de Melchor Zapata, que llueix en una rodona de la ciutat pren, en la ficció que proposa Albert Garcia, el lloc d’una famosa estàtua novaiorquesa que, en una pel•lícula no menys coneguda, acaba precipitant un final que genera en l’espectador, a més de sorpresa, una enorme inquietud. Però, més enllà d’algunes referències a les iconografies local i universal, el lector comú trobarà alguns relats estimables, com ara “Joc”, on precisament la referència a un joc d’infants ben innocent, de la mà de l’extrema simplicitat expositiva, provoca un efecte trasbalsador. O com “Virtualitat real”, on es dóna compte dels ingents esforços que requereix l’excel•lència. O com “Ací no s’aturen els trens, mestre”, un conte on es barregen, amb èxit, la denúncia contra els efectes devastadors de les guerres i una atmosfera inquietant que beu dels millors relats de terror. Un ambient semblant, en part almenys, al d’un altre dels contes més remarcables, “Aquells meravellosos anys”, que parodia els sopars commemoratius que organitzen els antics companys de l’escola o l’institut per tal de retrobar-se i evocar els temps passats. La paròdia, per cert, és un dels recursos que prefereix Albert Garcia, ara a partir dels jocs bèl•lics infantils, ara del western, com és el cas de “Cowboy a jornada completa”, on mescla l’atmosfera del saloon amb la flaire dels tupper-ware. Dues icones que, segurament, mai no haurien imaginat d’anar juntes enlloc."