A rajaploma exprés.

Colombo, la Fletcher i l’inspector Clouseau.

Ahir no vaig poder dormir migdiada. Els obrers que atonyinaven el carrer no descansen. Mai. Almenys quan jo ho intente, serà per incompatibilitat de caràcters.

Quan jo, amb cara de no haver dormit, vaig eixir al carrer, vaig veure la magnitud de la tragèdia: del costat de la trapa de la connexió d’aigua potable eixia un raig que arribava fins la paret.

L’operari, en veure’m va posar una pedra al damunt del punt de fuita. Jo li vaig dedicar la mirada amb tot l’odi que podia (no havia dormit migdiada)

Vaig mirar el riuet d’aigua que es perdia per la malmesa vorera. El vaig mirar als ulls. Vaig fer un exercici de deducció, vaig reunir les proves, com els de csi, i vaig proclamar:
Que és el que heu fet?
Ell, martell pneumàtic a la mà, va contraatacar: no hem estat nosaltres.

Ara ja han passat 24 hores i la fuita és més gran. El cap d’escala, com a autoritat representativa de la finca, ha parlat amb la companyia Facsa (la foment), i ells han contestat que això és cosa nostra, de la clau de pas fins a dins de la finca és cosa nostra. Els obrers han dit que ells no saben res, però que ho repararan. Demà és festa, a l’altre divendres... Per a coses com aquestes necessitem l’aigua de l’Ebre.

Electricitat estàtica.

Diu el GDLC
electricitat estàtica ELECT Electricitat produïda per càrregues que no es mouen.

Per a ser les dates que són m'ha arribat feineta, estic content. El problema és que, a banda d'altres coses, he d'obrir quinze caixes, d'aquelles que estan folrades de poliespan i, amb el frec d’alliberar-les, es carreguen d'estàtica.
Ho he provat tot, fins i tot m'he he fabricat un cable connectat amb terra, opció que fa les descàrregues més vistoses.
El problema és en realitat dos:
1 l'aire condicionat resseca l'ambient.
2 tinc massa pressa en acabar (per allò de cobrar)

Només porte dues caixes i ja em fan mal les mans. I tinc eriçats, fins i tot, els pèls de les castanyes.

Nit de santjoan

No ho tornaré a fer.
Mai més.
Ahir em vaig gitar a les quatre de la nit i avui a les set i mitja ja estava al carrer. Un hora per a tornar des de la mar, embussos de l'hòstia als accessos a la ciutat. També dimonis i castells, platja i remullar-se els peus. Coca (de santjoan), café...
50.000 persones segons els diaris, 1.250 segons la policia local, un milió segons els organitzadors...
L'any que ve tornaré, crec. Puc fer altra cosa?

Avui al Mediterraneo. (Blaus d'obres 3)

L’amic Enric s’ha fet ressò del meu accident a la seua columna i reivindica una ciutat mes transitable. "PP (GOTERA I OTILIO)". Mediterráneo 22.06.06

Estic preparant un document per a fer efectiva la denuncia, però ja em coneixeu...

Blaus d’obres (2)

Senguint els consells d’amics i coneguts he anat al metge, per allò de la caiguda en la via pública, i ha diagnosticat policontusiones y escoriaciones diversas, con evolución lenta con algias generalizadas.

El que havia dit: blaus, rascades i mal de cos.

Potser parle amb el meu advocat.

I aquesta nit vaig de boda.

Ressenya a La Vanguardia

Ahir, al suplement de cultura de la Vanguardia, em van fer una mini ressenya.

Blaus d’obres.

Quan l’amor no és correspost mai no recordes dates exactes. Saps que va ser en primavera, o que aquell dia plovia, però no pots definir exactament si va ser un onze d’abril o un trenta de maig.
Quan et fan obres al carrer passa una cosa semblant. Saps que estan, com la persona estimada, que et fan mal, com l’amor que tens, però no saps mai la data exacta del seu començament.
El meu carrer està d’obres, no sé si un mes o dos. Segurament està dins d’aquest interval. Estan canviant les voreres. Primer les han alçades, de punta a punta, després han soterrat un tub – de la companyia de l’aigua, crec – i ara estan ficant el rastell. El més impressionant és que només hi ha tres operaris. Sembla que no tinguem dret a queixar-nos, estem treballant per tu, diu un cartell…
Si aquest ajuntament preelectoral haguera donat la llicència per a la construcció de la Via Àpia, l’imperi romà seria poc més gran que Liechtenstein.
Avui m’he caigut perquè he clavat un peu en un forat del meu carrer en obres, respecte la meua integritat física, poca cosa: dos blaus als genolls, una rascada al braç i em fa mal tot el cos.

Coses de l’idioma.

Estic traduint, al català, un joc de pilotetes, tipus aquell gloriós Wall, on has d’anar trencant una paret de rajoles. Quan perds una bola, el joc et recrimina per maldestre. Tot perfecte fins que m’ho ha dit en català. En anglés, o en castellà (A falling brick is not good for your health! ¡El que caiga un ladrillo no es muy bueno para tu salud!) no m’ofenia tant com en català.

I tot plegat he pensat.

Jo vull que m’ofenguen en castellà, vull que em multen en castellà i vull que em represalien en castellà. Algun savi parit va dir una vegada que la nostra llengua no seria fins que no ens atracaren i ens multaren en català.

No n’estic d’acord!

NOVETAT!!!

Canaris en gàbies de luxe.
Pep Castellano. 272 pàg. ISBN: 84-9795-269-3.
Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de la Vall d’Uixó, 2006. 8,95€

Injustícies, abús, prepotència. No et deixen. No et deixen ser. No et deixen ser tu mateix. La mort t’arrabassa un amor que no has pogut estrenar, encara. Qui ha estat? Qui ha ajudat la maleïda dama de negre? Qui? El poder t’empresona, no pots ser dèbil. Veus uns neumàtics de 15 i els ulls metal·litzats de pintura et roden darrere. Amb el teu MP3 d’un giga balla la dansa del maltractament i de la víctima. Obri la gàbia! Lluita per ser lliure!

OLGA CARBÓ I MANEL GARCIA

Ahir per la vesprada vam estar amb Olga Carbó. Ens va fer una abraçada forta, tendra, carregada de vida. Ens va transmetre pau i serenitat. Així és ella, dolça i afectuosa com la seua abraçada. Li agrada saber que en som molts els que estimàvem, i continuarem estimant el seu marit, Manel Garcia i Grau. Ens va demanar que us donarem a totes i a tots les gràcies per estar al seu costat, de tot cor.

Caminar amb Manel

Ens ha arribat un escrit de Vicent Marçà i Ibañez . I ens ha donat permís per penjar-lo. Gràcies Vicent, caminarem amb tu fent esboçar somriures, també.

Escric en record de Manel, el mestre, l’amic, el company. Vaig conèixer Manel en un poble de Suïssa, Interlaken, anava amb la meva familia a veure món i en veure un cotxe de Castelló vam parar per saludar-nos. Jo encara era molt menut, tot i això tinc la imatge ben gravada. Coses del subconscient, diuen que s’encarrega d’enregistrar els moments més importants de la teva vida. Ens vam creuar en el viatge, en terres llunyanes, i ja no hem desfet camí. Uns anys més tard, va ser Manel qui descobrira mon pare com a escriptor, qui el va guiar dins el món literari. Va ser Manel, qui va reforçar l’estima vers la literatura de la meva germana, i va ser Manel qui em va fer descobrir que la poesia és una bona drecera pels sentiments. I ha estat Manel un dels qui ens ha fet reviscolar desprès que la mort del meu pare ens deixara estabornits. Amb la seva companyia, amb la seva tendresa, amb la seva estima sincera i reconfortant. Tinc moltes més imatges enregistrades de Manel i moltes ho són amb el pare al seu costat. L’un al costat de l’altre presentant llibres, enraonant, fent broma, l’un al costat de l’altre inventant móns millors que aquest, fent d’aquest un món molt millor. Tots dos van fer literatura amb majúscules, com els agradava dir, però sobretot han fet vida en majúscules. Han viscut, han donat vida i ens ajuden a viure. Viure quan la tristesa no et deixa veure, viure quan la solitut et plora, viure quan la vida fa mal. Però viure. I viurem per poder fer-los viatjar amb nosaltres cap a móns millors, per fer-los viure entre els seus lectors, per recordar-los a cada pas, en cada mot, en cada gest. Serà dur, és dur, les cicatrius no acaben de curar-se mai, però caminarem al teu costat Olga, farem esboçar-los un somriure a tots dos en veure’ns forts, rebelant-nos contra les injustícies, tirant endavant i estimant com ells estimen.

Vicent Marzà i Ibáñez

L’estructura d’una anomalia.

Als deus, als herois, fins i tot als reis i governants els encimbellen la massa, la gent. Poden ser prescindibles, poden ser odiables, però no ens han de ser indiferents.
En canvi, els altres, els deuets, els que es creuen al cim del mon, els que es noten superiors només perquè ells creuen que s’ho mereixen, els que pensen que la seua paraula és cultura, són prescindibles, odiables i em deixen indiferent.

Plou.

Plou i l’aire humit omple l’espai.
Plou i la gent corre a cobert.
Plou i els carrers banyats canten amb cada gota que cau.
Plou i he ficat el peu en un bassal i tinc banyades les sabates. (Per dins)
Plou i la llum ha marxat.

Futbol

Ja havia comentat que no soc massa futbolero, però crec que he decidit cedir a la pressió mediàtica: voré algun partit del mundial (si no fan alguna sèrie o pel•lícula interessant a altra cadena, clar)
Ara ve el problema. Des de menut, amb els amics, quan es veia un partit de futbol sempre calia que anares amb un dels equips. Total que vull saber amb qui he d’anar aquest mundial. La meua selecció no juga, Andorra tampoc. Brasil sembla interessant, hi juguen prou jugadors del Barça i podria estar la guanyadora. Però també juguen del Madrid …D’altres, per pura ignorància, no en se res.
No sé que fer. Potser substituiré la meua ànsia hooligan per lectures entretingudes. Això si que seria productiu!

Condol

Han arribat, via comentaris en altres posts, diverses mostres de condol per la mort de Manel Garcia Grau.

---------------------
EL MANEL ENS HA DEIXAT!!! Molts cops, la vida amaga secrets i cops a qui millor creu que la comprèn. El meu més sincer condol a l'entorn del POETA... i a tots i totes als qui ens va transmetre el deliri per la poesia. Trobaré a faltar cada nova aportació magistral del POETA. Fins aviat Manel!!!

Posted by Josep Manel Piquer at juny 6, 2006 08:41 PM
-------------------
Ens ha deixat un dels millors poetes que mai he conegut, millor professor i indescriptible persona.
Jo sóc una alumna més d'eixes a qui, com a J. M Piquer, vas infondre una gúspira de passió per la poesia, cosa que mai et podré agrair suficientment, ara ho seguiré fent mirant al cel.
T'estimem Manel,
se'n va un poeta,
se'n van les paraules
es queda la poesia
Ens quedes.

Posted by Imma M.M. at juny 6, 2006 11:46 PM
----------------
Un excel·lent poeta del Maestrat. Un gran defensor de la nostra llengua. Una pèrdua irreparable per a la llengua i la cultura catalana.

Posted by Emigdi Subirats at juny 7, 2006 10:27 AM
-----------------

Ahir vaig saber que te n'havies anat de viatge.

Mai no oblidaré el que em vas dir quan vaig anar per última vegada al teu despatx: "Per gent com tu val la pena ensenyar, Clara".
En aquell moment no vaig saber què dir-te; tan de bo un dia ens retrobem i puga fer-te l'abraçada que em vaig amagar després d'escoltar allò.

Perquè hi ha coses que romanen en el nostre pensament: paraules boniques, paraules dolces, paraulotes, parauletes... i entre elles i un somriure, sempre hi seràs tu.

Posted by Clara SB at juny 7, 2006 02:37 PM
------------------

Ahir, te´n vas anar allà dalt,dona-li un beset a la meua mare. Fa un any, per aquest temps estavem parlant al teu despatx,de la meva il.lusió per ser mestra, de lo bonic que va ser la conferència de Vicent Marçà...qui anava a dir que un any després de ajudar-me a ser un poquet més mestra ja no estigueres.

Sempre et portaré amb mí, perquè vas ser més que un mestre.

Posted by paula at juny 7, 2006 07:12 PM
---------------------

Ets el millor mestre de tota la meua carrera. Mai oblidaré les teues classes i la motivació que ens donaves per a viure la literatura. Estigues on estigues sempre tindrem present els teus consells i les teues paraules plenes de poesia.

Posted by N at juny 8, 2006 12:11 AM

MANEL GARCIA I GRAU

Qui ens cridarà a la revolta, ara?
Eh?
Havia tirat la mordassa al fem,
l'havia reciclada, millor.
La mordassa, a la seua boca,
s'havia reconvertit en megàfon
utòpic.
S'ha mort qui ens recordava que despertarem,
qui ens esperonava l'esperit de la rebel·lió
i del somriure
cada vegada que sopàvem plegats
-explicava uns acudits ben dolents, eh?-.
S'ha mort,
i ens feia riure, i ens estimava.
S'ha mort qui ens animava l'anima
a empentes,
amb desitjos delerosos de mots, de llengua, de llibertat,
recordeu?
Ens queda el record,
la seua paraula poderosa dissident i bella, sí,
i què?
S'ha mort Manel i, tot plegat, és una puta merda!
Qui ens cridarà a la revolta, ara, eh?
Qui?
T'estimo i et trobaré a faltar, Manel.

Manel.

Ahir dilluns va morir el poeta, i amic, Manel Garcia Grau. Un dels millors que he conegut, un intel·lectual, sona estrany aquesta paraula per als temps que vivim, escriptor i alhora bona persona.
Dimecres passat vaig parlar per telèfon amb ell una estona. Estava animat, tenia ganes de parlar. Jo estava treballant i no vaig estar a l'auricular tot el temps que m'hauria agradat. Però en sentir la seua vitalitat vaig entendre (desitjar?) que estava guanyant la batalla, malgrat tots els avisos que m'havien arribat de familiars i amics.

Va morir parlant de llibres.

Només un record per a ell i una gran abraçada a la família.