A rajaploma exprés.

Nous temps, nous oficis.

Al principi de l’agost vaig rebre una quantitat no menyspreable de trucades de familiars i amics. Era gent que marxava de vacances. El ritme de la conversa, mes o menys era el següent:

—Hei, sóc tal, com va?
—Be, i vosaltres?
—Marxem demà de vacances. Vosaltres no en feu?
—No, enguany ens quedem a la ciutat.
—Podríeu fer-nos un favor?
—Home, si està a la nostra mà.
—Podeu passar per casa i recollir el correu i moure les persianes per tal de fer veure que hi ha gent...

Fins i tot una persona va deixar, deliberadament, pernil, fuet i begudes al frigorífic per que poguera almorzar, si em venia de gust.

Vaig haver de fer una llista, un horari per a no descuidar cap casa.
Ara ja estic tornat claus, la gent ja està tornant. No m’han entrat a furtar a cap de les meues cases. Hem enganyat els dolents. Estic per demanar referències per a l’any que ve i enganxar paperets a faroles i comerços:

Xic honrat cuidaria cases per vacances. Serietat i referències. Econòmic.
Seria una forma de treure profit de les meues no-vacances.

Una visita al zoo.

Hi ha moments a la vida d'un home, un pare, que n'hauria de romandre callat. Sobretot si et pregunten un que et sembla si…

A mi em van preguntar que et sembla si anem al zoo de València? I vaig contestar be. Després em van preguntar que et sembla si anem en tren? I jo vaig contestar be. La tercera pregunta va ser que et sembla si ho comentem amb la família, a veure si venen els nebodets? I vaig dir be.

El zoo de València no es pot comparar amb altres zoos. No s'ha de comparar, no cal, és inútil. Visitant la web ja em vaig adonar que era poc més que un estable al centre de la ciutat. De veure al lleó Alex, o a la hipopotama Glòria o a Marti la zebra o Melman la girafa, res. (estic endinsat en la filmografia infantil)

No eren encara les deu del matí d'un diumenge de meitat agost i jo estava intentant baixar per les escales mecàniques de la subterrània estació de Castelló amb un carret de xiquet, una bossa plena de roba de recanvi, una altra bossa plena de menjar i un xiquet. Això sí, emocionat i content.

Quatre adults i tres infants de set, tres i tres anys. Tota una banda de pagesos que anàvem a la capital.

El viatge en tren, un hora i escaig, em va transportar als anys on jo era usuari d'aquest mitjà, quan estudiava a València i el tren, la Renfe, era el que m'apropava/allunyava de la ciutat de la Plana.

Vaig mirar tots els viatgers, mai hauria pensat que un diumenge al matí la gent no tinguera altra cosa que fer que anar a la capital del Túria, veges tu!

Em va ficar una mica nerviós un home d'aspecte taliban que es va descuidar la bossa a quan va baixar a l'estació de Sagunt. Després d'uns segons, va tornar a pujar al tren a recollir-la. Va ser un moment, però va ser intens.

Vam cantar cançons, la de l'elefant que va en bicicleta, la de des cabretes que tinc a una cabana… O siga que de becaina matutina, res.

En arribar al Cabanyal (concretament a l'estació de) vam pujar a un autobús roig, a euro deu per persona, un preu excessiu, crec.

Després, a Vivers. Vam entrar al zoo. Menut, atapeït, un munt de sensacions. Un olor a fem insuportable. Vam veure com estaven d'amagats els hipopòtams, com es gronxaven els simis, com patrullava la lleona, mentre el lleó se la llepava molt tranquil•lament. Vam veure pixar a una girafa i a un rinoceront.

Fins i tot hi havia un toll ple de tortugues de florida, com el germà d'en Bush.
Els cocodrils estaven fresquets dins de l'aigua.

Vam veure un samaruc!

Sis euros i escaig per persona adulta i tres per xiquet, que aniran directament al capítol de despesa ordinària.

Després un entrepà, el cambrer es va equivocar i ens va tornar de més (ingrés extraordinari)

I vam passetjar per l'antic llit del riu fins el Gulliver. El Gulliver és un gran nino tombat que està ple d'escales i tobogans. Una gran falla ignífuga(?) de fibra de vidre, joia i autèntic plaer per als menuts. Sol d'injustícia i dempeus per als majors.

Al tornar a l'estació (ara la central) vam descobrir que encertat vaig estar en portar el carro del xiquet.

Com a balanç general val a dir que els xiquets s'ho van passar d'allò més be, però jo vaig necessitar (i la resta dels adults també) tres dies per a recuperar-me.

Contradiccions, o no.

Dues notes. Una treta d'EUROPA PRESS via Vilaweb, l'altra una foto de la façana de la Diputació de Castelló.

Narbona torna a demanar a Múrcia i a la Comunitat Valenciana límits en el consum d'aigua per a reg de parcs
10/08/2006 11:15

MADRID, 10 (EUROPA PRESS)

La ministra de Medi Ambient ha insistit hui en la renúncia de les comunitats de Múrcia i Valenciana a aprovar restriccions d'aigua en usos no prioritaris en el segon any de sequera. "El que he dit és que els Governs de Múrcia i València es neguen a aprovar un decret que establisca limitacions a usos no essencials de l'aigua: camps de golf, reg de parcs... decrets en vigor a Andalusia, Madrid o Catalunya, perquè estem en segon any de sequera i totes les administracions hem de contribuir a l'ús responsable de l'aigua", ha reclamat en declaracions a RNE, arreplegades per Europa Press.

Foto de la façana de l’edifici de la Diputació de Castelló on s’observa una pancarta pamfletaria a favor del transvasament de l’Ebre...
Sembla una contradicció? O està estudiat?

Campanyes.

El total es lo que cuenta
En vez de bañarte, dúchate
Usa la lavadora y el lavavajillas a plena carga
No tires el aceite al fregadero ni al inodoro
Reutiliza de un año a otro el agua de tu piscina
Lava el coche con bayeta y esponja
Evitemos las pérdidas por fugas
Riega tu jardín por aspersión y goteo
Pon tu gota de agua

Jo afegiria:
No malbarates aigua en el teu procés industrial.
No neteges els cotxes oficials.
No regues el camp de golf.

Darrerament han proliferat les campanyes que fan al ciutadà el responsable del que passa, tinga o no tinga culpa. És com si l’administració es traguera les puces del damunt i fera objecte de delicte al contribuent.
Perquè al final et fas la pregunta... quantes hores he de tancar l’aixeta per a justificar tots els camps de golf que hi ha (i hi haurà) a Castelló?

Altre aspecte, no menys escandalós, són les campanyes del tipus humanitàries.
SOS inundacions a la Conxinxina, ingressa a tal compte corrent (d’una ONG)
Tu pots salvar del desastre a la població d’aquells llocs.

Òstia, tanta responsabilitat tinc? Sempre som els de la classe de tropa els que ens hem de buscar el fons de la butxaca?

Ara surt una entitat bancària que dona el zero-nosequants per cent de cada operació que fas amb la seua targeta a les ong. Perquè no donen el vint per cent dels beneficis? O el trenta? No guanyen prou?

Trencaclosques

Divendres 4 d'agost, 7 de la matinada, fent trencaclosques al menjador de casa nostra.

Plaer asiàtic.

Va dir un savi que el món és al teu cap.
Jo, modestament, afegiria que les vacances també.
Fa uns dies vaig haver de fugir de l’asfaltat del meu carrer, sorolls, olors, calors...
Vaig anar al mas de la meua sogra, un terreny de secà, garroferes i mosques, res d’especial. Però si la migdiada, gloriosa i única, a la ciutat, sense aire condicionat, és difícil, al mas, amb la calor, era impossible.
Però vaig tindre una idea. Hi havia una basseta quadrada, d’aquelles desmuntables, de 1,25 de costat, amb un pam d’aigua. Com que el seu propietari i conductor habitual, el meu fill, estava dormint una merescuda, per ell i nosaltres, migdiada, vaig decidir fer-ne ús. Jo faig, de mitjana, 1,80 d’alçada, deixe als trigonometristes decidir si, en diagonal, podria submergir tot el meu cos.
L’aigua havia estat tot el dia al sol, semblava un brou d’Avecrem, però corria un airet molt bufó. L’ombra d’una garrofera m’abraçava. Amb el cap al flotador dels lunnis vaig fer una de les migdiades més glorioses que recorde. Malgrat les vespes, vaig inundar l’ambient amb repel•lent plus, amb un èxit dubtós.
Oblida’t de les piscines olímpiques, dels brolladors dels hidromasatges, de les aigües termals de Caldea. Les vacances estan dins del teu cap, si vols.