He estat pensant. Ja sé que això no agrada als nostres governants, però he estat pensant.
Què guanya el pp tancant la tv3 al País Valencià?
La primera resposta, la que és evident: acontentar els sectors blavers i recollir vots de la dreta secessionista.
Val, és una conseqüència lògica. Tan justetes tenen les enquestes? Segurament.
Però tampoc tenen una gran la fugida de vots per eixa banda. A tot tirar l'extrema dreta blavera, coalició (anti)valenciana o (des)unió valenciana podrien esgarrapar uns tres diputats, com a màxim i sent generós.
L'altra conseqüència, la que està oculta és que els agrada ser víctimes. Volen manifestacions, que els llancen ous, que els pinten les seus, que els intenten rebentar mítings. Volen presentar-se com agredits.
I jo em pregunte: hem de fer el que ells volen?
Aquesta és la pregunta del milió d'Euros.
Supose que sóc l'últim blocaire que parle del tancament de les emissions de TV3 (i el 33, i el 3/24, i el 300) al País Valencià. I no ho he pogut fer abans perquè la incredulitat em retenia.
S'ha parlat molt, i es parlarà. Que si fa més de 20 anys que estan en marxa, que si hi havia un pacte Amb l'ex ministre Montilla, que si els canal ocupats per Acció Cultural són de titularitat estatal… Francament no m'importa.
Crec que no hi ha cap persona que puga manar sobre el que he de veure a la televisió, encara que aquestos franquistes de mig pel, batalladors de la massacre d'Iraq, enriquidors d'amics i familiars a Terra Mítica, constructors d'aeroports inútils, de tramvies de cent metros, inauguradors procaços de primeres pedres, voldrien també manar sobre el que llig, sobre el que veig i sobretot sobre el que pense i escric.
Mal han de tenir les enquestes per a intentar (i segurament aconseguir) tancar aquesta porta de la nostra cultura.
Responsables hi ha molts, Camps, Rambla i tota la tropa pepera, però també Montilla, Clos, i, aquell que encara resta callat, Carod. I el PSOE valencià que no ha passat de tèbies crítiques. No de bades Barrionuevo també la va intentar tancar…
El que sé, i tant de bo m'equivoque, que no vore el Polònia d'aquesta setmana, ni cap pel•lícula en la meua llengua per una gran temporada. I no és solució no El satèl•lit (la programació no és la mateixa) ni l'operador de cable ONO, que s'apagarà al mateix temps que Camps talle el fill als repetidors.
Em cague en la seua memòria.
Espere Que no guanyen les eleccions i que s'investigue cada dia del seu mandat. I els malversadors a la presó, òstia!
Una citació de Martin Niemöller sobre l'Alemanya nazi
Primer van anar a pels jueus,
I jo no vaig parlar perquè no era jueu.
Després van anar a pels comunistes,
I jo no vaig parlar perquè no era comunista.
Després van anar a pels catòlics,
I jo no vaig parlar perquè era protestant.
Després van anar a per mi, i llavors ja no quedava ningú que parlara per mi.
Tothom creu que les seues festes són les millor (tret d'alguns desnaturalitzats), i estan en un error.
Les millors festes son les del meu poble. O almenys això és el que jo recorde.
Corrien els vuitantes i jo era un postadolescent amb un problema: la manca d'efectiu. Recorde que per aquells anys, si t'ho sabies fer, amb mil duros passaves les festes amb una certa dignitat. La llàstima era que la setmanada, visitats padrins, avis i altres tiets, no arribava. I també hi havia altre problema, la setmana de festes, tret del dilluns, que era festa local, era a tots els efectes lectiva. Es a dir, que si gaudies de la festa fins les quatre, a les vuit hi havia institut, fins i tot els profes més sàdics clavaven exàmens. Era una venjança o una lliçó que no enteníem.
Però va haver-hi un any que m'ho vaig saber muntar. Vaig aconseguir un treballet mig oficial per a festes, i amb això un certificat que excusava (per part d'algun ens fester) la meua assistència a classe. I no era tot, damunt, per unes horetes de feina, em pagaven una pasta.
El treballet no era cansat. Consistia a portar cables durant una desfilada de gaiates. Les gaiates, ànima de la festa entre els puristes, són unes estructures de fusta i altres materials, amb rodes i plenes de bombetes de llum que fan unes coreografies esgarrifadores. Doncs be, el meu treball consistia en portar el cable, gruixut com un canell, pels endolls que ficava l'ajuntament pel recorregut. Amb un guant caducat com a única protecció. Certament era perillós, molt, per això, anys després el sistema va ser substituït per generadors autònoms enganxats a les gaiates.
Amb el treballet em vaig portar tres mil duros.
Van ser les millors festes de la meua vida, o almenys les que més vaig gastar.
Aquest dissabte vaig viatjar en tren fins Barcelona. El trajecte d'anada va ser suau, potser per l'hora d'eixida (les set del matí) o perquè el tren anava quasi buit.
A la vesprada, la tornada a casa va ser altra cosa. El vagó estava ple, ple de personatges pintorescos. HI havia una dona jove que volia seure al lloc on estava jo. Fins i tot em va intentar convèncer que no em tocava a la finestra tot i que el meu bitllet era el 16v (v de ventana). Va estar cinc minuts argumentant tot l'argumentable, i jo sense gosar obrir la boca. Però jo, que havia tingut un dia prou cansat, em vaig mantindre ferm a la meua talaia. Em vaig ficar els cascos del meu mp3, vaig obrir un llibre que gentilment m'havia regalat Pagès editors (la meva avia la planta d'Antoni Ribera) i la vaig ignorar. Va ser difícil, tenia esgotada la bateria del reproductor, però, això, ella no ho sabia. Passada una estona va atacar a una pobre(?) dona que seia a la plaça del darrera. Era una dona de la Vall d'Uixó que havia anat a Barcelona a veure a la seua germana per recollir unes fotos antigues per fer un àlbum per altra germana. I per que ho sé? Perquè no va parar de parlar tot el viatge. Per desgràcia, la dona jove era una fotògrafa professional que havia anat a Barcelona a fer un curset sobre una màquina nova.
Al meu davant hi havia un pare i un fill, un xiquet de quatre o cinc anys, possiblement caribenys. El tema és que al poc d'eixir de l'estació, el xiquet es va fer mal a un dit amb el seient. Va estar plorant fins que es va dormir, ben passada l'estació de Tarragona. Justament o va pujar altra dona jove que no va parar de parlar pel mòbil mentre plorava amb sanglots. Pel que vaig deduir havia discutit amb la seua parella...
La propera vegada portaré les piles de recanvi del mp3, ho promet.