Realment és un cas estrany, amic. Però jo t'entenc perfectament, de fet, a mi, em passa el mateix. Serà cosa de... De què serà?, de què?

Ei! Un cas similar m'ha estat succeint durant prop de tres cursos escolars (si voleu més nivell poseu anys acadèmics). Fóra l'hora que fóra; independentment del dia de la setmana: tant se'n fotia l'estació astronòmica... trobava una parella passejant (caminant, deambulant...) entre Castelló i el Grau per la carretera que en arribar a la ciutat és Germans Bou. Jo els veia a través dels vidres, no sempre néts, del meu cotxe. Per evitar erors i descartar miratges preguntava sistemàticament a la meua parella si també els veia: confirmació absoluta.
He deixat de passar per aquella ruta i... ja no els veig. Direu, normal! Doncs no tant. Em plantege: ja no deuen caminar? Què deuen pensar ells -si són sers dotats de la capacitat mínima per qüestionar-se sobre el medi que els envolta-, què deuen pensar deia, en no veure el nostre vehicle i les nostres cares sorpreses? Han desaparegut perquè eren producte de les nostres dues imaginacions, diguem-ne, bessones?
Nota final: un policia local va fer un comentari alié a la meua presència mentre jo ficava gasolina al dipòsit. Tractava d'un home i una dona d'avançada edat trobats exhausts i desnodrits al marge de la carretera citada més amunt. Quan el metge de la SAMU, per cert, amb les inicials JBCC, els va atendre i va entendre el que murmurejaven va diagnosticar "depressió greu, desaparició de l'instint vital, desorientació extrema,... tot, per haver perdut el referent que els mantenia amb il·lusió: un rover gris amb una parella dins.
No em direu que no té mal rotllo...